Al llarg dels anys i en el recorregut de la meva experiència com a pedagoga tractant nens i nenes amb dificultats diverses referents a l’aprenentatge he anat observant diferents causes.

Quan un nen presenta dificultats en l’aprenentatge el primer que hem de mirar els professionals és quins factors li provoquen aquestes dificultats o limitacions, doncs no sempre s’hi pot definir un diagnòstic clar.

En primer lloc, cal tenir en compte l’àmbit escolar, saber en quin moment de la seva vida acadèmica presenta les dificultats i sobretot en quines àrees concretes, si afecten a les instrumentals així com les llengües i les matemàtiques o bé en altres àrees, tot fent un estudi i un diagnòstic de les capacitats cognitives e intel·lectuals del nen vers aquestes àrees del coneixement.

En segon lloc, cal fer un anàlisi contextual i social d’aquest nen o nena i veure com se sent d’acceptat a l’escola i a nivell de relacions socials si es troba a gust amb els companys i professors/es que té. Són també a vegades, motius de desmotivació i desànim vers l’estudi i l’aprenentatge si flaquegen aquests factors i una mala adaptació  pot no contribuir  al bon desenvolupament afectiu  i personal de l’infant, provocant reaccions de rebuig, malestar físic per anar a l’escola, entre altres manifestacions.

I en tercer lloc, cal fer també una valoració sobre l’àmbit familiar, la situació en la que es troba l’infant i quin és el seu paper i lloc a la família. L’afectivitat i el suport que rebi al nucli familiar poden afavorir o per contra fer minvar l’autoestima de l’infant envers l’aprenentatge i la seva seguretat per vèncer els petits reptes que se li presenten a la vida. En aquest punt és important la informació que la família (els progenitors) facilitin, doncs també s’han de valorar causes genètiques i hereditàries.

Un cop feta aquesta valoració podem determinar les causes de les possibles dificultats reflectides directament en l’aprenentatge.

Com deia al iniciar aquest article, al llarg dels anys he pogut anar observant i fent anàlisis reflexiu de que aquestes dificultats han anat variant i així com al principi eren dificultats tant sols que afectaven a nivell acadèmic, ara cada vegada més hi tenen cabuda i influència aspectes relacionals amb els companys de l’escola i els professors i també a nivell familiar. El que vull dir amb aquestes paraules és que moltes dificultats en l’aprenentatge tenen el seu origen en altres factors, no sempre són cognitius i de maduresa, que fins i tot a vegades podem passar per alt, perquè o bé no ens semblen importants o bé creiem que no son motius suficients.

En aquests moment està estesa la necessitat moltes vegades per part de la família, l’escola i fins i tot alguns professionals de trobar un diagnòstic clar quan es presenten aquestes dificultats, però es passa per alt l’estudi de totes les variables i factors que envolten el nen. En els últims anys he rebut un allau de consultes de  pares a la meva consulta sol·licitant passar proves als seus fills per detectar dèficit d’atenció o altres trastorns relacionats i com he dit l’experiència m’ha ensenyat que cal fer un estudi transversal de molts factors, moltes vegades un aparent trastorn d’atenció simplement es converteix en una falta d’atenció vers al nen, per part de la família o de l’escola o fins i tot algun aspecte relacionat amb la motivació, l’autoestima i la seguretat del nen.

Sembla que si no tenim un nom o una etiqueta pel que fa al problema del nostre fill, no estem tranquils, però compte!! Potser el problema no està en el nen sinó en el seu entorn o en l’atenció que rep per part d’aquest.

Voldria posar un cas d’un nen de 5 anys que havent tingut sempre una conducta educada i discreta i cordial, va estar durant uns dies i mesos una mica distret, absent, fins i tot amb una actitud defensiva vers als seus companys a l’escola i amb males contestes als pares. Resulta que indagant en el que li passava a aquest nen, és que s’havia assabentat que tindria un germanet i això li havia provocat mal estar, fet que li provocava totes les reaccions cap als altres, fins i tot amb els seus pares. Després d’haver-ho parlat amb la família i l’escola, es va aconseguir de tranquil·litzar al nen i normalitzar la situació fins al punt de provocar en ell una reacció totalment d’acceptació i felicitat vers la nova noticia, que tant li havia afectat des d’un principi. Aquest nen no patia cap trastorn de conducta, ni cap dèficit d’atenció simplement no sabia com gestionar quelcom extern a ell, que l’havia sobreposat i que finalment es va resoldre sense més incidència.

Anuncis