Clau en l’èxit educatiu del segle XXI. El triangle interactiu:familia-escola-infant

Deixa un comentari

Què se n’ha fet d’aquella anècdota:

(fill/a) :  “- pare/mare, la senyoreta a l’escola avui m’ha castigat sense pati perquè… “

(pare/mare):  “- ah fill, segur que alguna cosa malament has fet. Cal que et portis bé i que escoltis i respectis el que la senyoreta et digui”;

Avui dia en el món de l’educació cal que tots anem coordinats i treballem en equip, doncs unint les forces i els esforços procurem millor per un món més just i unes persones millor preparades. El que vull dir amb aquestes paraules és que en educació hi tenim tots part : la família, l’escola i també els infants, i tots aquests immersos en un marc social complexe.

Des de casa és on es reben els principals valors per viure en societat i créixer com a persones, però també és en l’àmbit escolar on es potencien i es treballen de forma interactiva valors apresos en el sí de la família i també altres valors que sorgeixen de viure en comunitat i convivència amb altres persones. Els pares no  podem esperar que els nostres fills siguin respectuosos si no reben respecte a casa i no viuen el respecte entre els membres de la família, no podem tampoc pretendre que els nostres fills siguin tolerants i companys dels seus amics si no veuen en el sí de la família aquest esperit de tolerància vers les persones del seu entorn i fins i tot entre els diferents membres de la família.

Per tant jo anomenaria  aquest treball a tres bandes, com el triangle interactiu que s’ha d’establir entre la família educadora, l’escola coeducadora i l’infant que és educat en tots els aspectes que ajudaran sens dubte al seu creixement personal i maduratiu. És també imprescindible assegurar que l’escola escollida pels nostres fills segueixi la mateixa línia i manera de pensar dels pares doncs, ajudarà a que aquesta tasca sigui conjunta i més eficient, en definitiva.

Aquest triangle però cal que sigui un treball responsable i sobretot de treball en equip, doncs d’ell dependrà l’èxit o el fracàs de l’educació d’avui dia. Posaré dos exemples que ajudaran a entendre la importància d’aquest treball :

– Cas 1: La Berta* és una nena que quan va assistir al meu centre estava cursant 4rt de primària en una escola de les rodalies de Tarragona. Quan la mare va arribar a la meva consulta mostrava una actitud molt preocupada per la seva filla, que manifestava desmotivació per anar a l’escola i qui tenia una actitud d’apatia i baixa autoestima. Al llarg de l’entrevista i després de parlar amb els pares i amb la nena, vam descobrir que la professora de la Berta  li escrivia notes a l’agenda un “xic negatives i pessimistes” pel que fa al treball diari de la nena a l’aula i el seu rendiment. Això havia començat a desmotivar-la, fins al punt de que la nena li digués a la seva mare que ella no servia per estudiar perquè era tonta i que millor era deixar-ho. En aquest cas, l’element que falla en aquest triangle interactiu és clarament l’escola i en el seu nom la professora qui no només no motiva a l’alumne per estudiar sinó que a més causa en ella un “trauma” i una preocupació excessiva i angoixant per part dels pares. Finalment es va aconseguir de parlar amb la professora i millorar l’atenció d’aquesta cap a la nena per evitar aquests missatges tant agressius vers el treball i el rendiment de la nena. I se li va demanar a aquesta que fes servir paraules engrescadores i d’ànims enlloc de les anteriors, tot reforçant els seus èxits de forma optimista i amb una actitud d’afectivitat.

– Cas 2: El  Tomàs* és un nen que està cursant 1er de la ESO en el moment que arriba al meu centre. Els pares es mostren molt preocupats doncs veuen que el nen queda endarrerit en els estudis i les notes són realment terribles. La seva actitud a classe és força passiva i tot i que en Tomàs és un nen molt acceptat pels companys i admirat a vegades té comportaments desafiadors amb els mestres, però no és un nen conflictiu. Es manté una reunió amb l’escola qui a través de la psicòloga determina que el nen presenta algunes mancances a nivell d’aprenentatge i així que es decideix prendre diverses mesures des de l’escola per ajudar al nen a seguir millor les classes i així millorar la seva actitud envers l’aprenentatge.  Tot i les mesures aplicades des de l’escola i fins i tot a nivell extern, no millora l’actitud del Tomàs a l’escola ni tampoc els seus resultats acadèmics, els pares no mostren des del principi cap interès ni confiança en aquestes mesures i desisteixen quan no veuen resultats imminents, fet que fa que el nen no s’esforci ni adopti una actitud de canvi aparent. En aquest cas ha estat la família i també l’infant qui no han participat en aquest treball interactiu i en equip per a què es compleixin els resultats esperats, tot mostrant una actitud de desconfiança i poca valoració  vers les possibilitats educatives que l’escola els ha ofert, en canvi l’escola ha posat totes les mesures ordinàries i extraordinàries que estaven a les seves mans, en coordinació amb un equip de professionals externs a l’escola.

*els noms utilitzats per al cas 1 i 2 són ficticis per preservar la privacitat dels autors.

El que pretenc explicar amb aquests dos casos, és doncs, la importància que té el treball de la família en col·laboració amb l’escola i també amb el treball i l’actitud dels infants. Això serà en definitiva èxit i clau en l’educació dels nens d’aquesta societat, que en definitiva són el futur. Si en canvi els pares mantenim una actitud de desconfiança cap a la tasca educadora dels docents o de desautorització per part d’aquests, no podem pretendre doncs que els nostres fills tinguin una actitud de confiança vers els educadors, més aviat desenvolupen el que veuen i senten en el sí de la família.

Si tots treballéssim més conjuntament tota la societat d’avui dia aniria millor i la veritat recuperaríem els ideals i els valors que en alguns casos i àmbits s’han perdut. És imprescindible que fem tots i totes una reflexió conjunta per millorar la societat del segle XXI.

 

Anuncis

Com aprenen els infants? Conceptualitzacions actuals. Part II

Deixa un comentari

“Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo”  Benjamin Franklin  (1706-1790) Estadista y científico estadounidense

El constructivisme és sens dubte la orientació dominant en l’actualitat pel que fa a l’educació i l’aprenentatge. El concepte de constructivisme es concep com la manera com els alumnes construeixen els seus aprenentatges a partir dels diferents processos psicològics que van elaborant al llarg de la seva vida i del seu creixement personal.  Així doncs el constructivisme concep l’aprenentatge i en general els processos psicològics com a fenòmens que tenen lloc en la ment de les persones. En la ment dels alumnes, dels infants, es troben emmagatzemades  les seves representacions (esquemes o models mentals ) del món físic i social, de manera que l’aprenentatge consisteix en relacionar les informacions o experiències noves amb les representacions ja existents, fet que dóna lloc a un procés intern de modificació d’aquestes representacions o la construcció de noves.

Aquesta representació de l’aprenentatge des de la vessant del constructivisme enllaça directament amb la concepció que ja comentava en la primera part, que argumentava Vigotsky amb la importància de l’aprenentatge a partir de la Zona de Desenvolupament Pròxim i amb la importància de la construcció del coneixement en cada etapa o estadi de la vida que promulgava Piaget.

Tal i com cita César Coll (1998) l’aprenentatge escolar es dóna dins la metodologia constructivista des de tres vessants que són: l’activitat mental que realitza el propi nen per construir els seus aprenentatges, la relació dels que coneix l’infant amb el que aprèn (continguts escolars) i la interacció amb aquests i el paper del docent  en el procés de construcció de significats i aprenentatges per tal que esdevinguin significatius. En definitiva la concepció constructiva de l’aprenentatge a l’escola es dóna com un conjunt de processos de relacions entre tres elements essencials i entrelligats entre ells: els alumnes o infants que aprenen, els continguts o coneixements que són objecte de l’ensenyança i l’aprenentatge i el professor, element i conductor que ajuda i guia als infants a construir significats i atribuir sentit allò que fan i aprenen.

Un últim referent actual que parla de la importància dels mecanismes que són necessaris en l’aprenentatge és A. Marchesi (2004), qui detalla explícitament que són: – la activitat mental de l’alumne vers l’aprenentatge i l’esforç per connectar el que sap el nen amb la nova informació que rep del seu voltant, – l’atenció que projecta el subjecte en allò que aprèn i que ajuda a construir el seu coneixement, – les estratègies necessàries per rebre, comprendre i integrar i interrelacionar la informació que rep, – la metacognició, que regeix la capacitat per conèixer com funciona el propi pensament i que contribueix a regular el procés de l’aprenentatge, – la capacitat intel·lectual, és a dir, la capacitat pròpia i particular d’aproximar-se a la comprensió i interiorització dels aprenentatges adquirits, – la comunicació i la interacció social que permet el creixement i la construcció dels aprenentatges des de la vessant de la interacció i connexió amb el que ens envolta, – la influència del context en el que el nen i l’infant viuen i es desenvolupen, – l’emoció per aprendre allò que no sabem i que ens provoca certa curiositat i – la motivació, essencial per a dur a terme l’aprenentatge.

És a partir d’aquestes noves i actuals conceptualitzacions que podem entendre com els infants, nens i joves aprenen, sempre respectant els processos personals i psicològics de cada persona.

Referències bibliogràfiques:
Coll,C. (1997): ¿Qué es el Constructivismo? Buenos Aires: Magisterio del Rio de la Plata.
Coll,C. (1998): El conocimiento psicológico y su impacto en las transformaciones educativas. Buenos Aires: Troquel.
Marchesi, A. (2004): ¿Qué será de nosotros los malos alumnos? Madrid: Alianza Ensayo.

Com aprenen els infants? Teories de l’aprenentatge. Part I

Deixa un comentari

El que hem d’aprendre ho aprenem fent-ho.
Aristòtil (384 AC-322 AC) Filòsof grec.

Per iniciar aquest tema caldrà començar per definir el concepte d’aprenentatge que es defineix com “el procés psicològic destinat a facilitar l’adaptació dels organismes mitjançant canvis en la seva conducta. Els canvis conductuals que es produeixen gràcies a l’aprenentatge es poden localitzar fàcilment al cervell. Es pot definir doncs l’aprenentatge com un canvi relativament permanent en els mecanismes de conducta, resultat de l’experiència i que no es pot atribuir a processos maduratius”.

Aquesta definició té el seu principal referent en autors destacats en les teories de l’aprenentatge, que a continuació aniré citant, l’aportació que cadascú n’ha fet per definir d’una forma clara i concisa, com aprenen els infants des de el primer moment de la seva vida.

El primer referent és Piaget qui defineix el Coneixement com un procés, ell cita que el coneixement passa per diferents estadis, d’un estadi de menor coneixement a un estadi de coneixement més avançat. Aquests estadis que defineix Piaget són: – estadi sensorio-motor: que va des de el naixement fins als 18/24 mesos i que culmina amb la primera estructura intel·lectual; – estadi d’intel·ligència representativa o conceptual, que va des de els 2 anys fins als 10/11 anys i que culmina amb la construcció de les estructures operatòries concretes; i per últim -l’estadi d’operacions formals: que desemboca en la construcció de les estructures intel·lectuals pròpies del raonament hipotètico-deductiu fins als 15/16 anys.

Un altre referent en l’aprenentatge és David P. Ausubel, qui defensa la idea de que l’alumne aprèn per Aprenentatges Significatius. Aquest referent defineix l’aprenentatge significatiu com aquell aprenentatge que  produeix una relació entre els continguts nous amb els continguts i coneixements que l’alumne ja posseeix. Per aquest motiu Ausubel defineix dues dimensions de l’aprenentatge: l’aprenentatge significatius versus l’aprenentatge per repetició i l’aprenentatge per descobriment versus l’aprenentatge per recepció.

Un altre referent a destacar en aquest apartat és Vigotsky qui defensa que l’aprenentatge es dur a terme per la Zona de Desenvolupament Pròxim, és a dir, l’infant i l’alumne crea mecanismes d’interacció amb el seu entorn immediat i és així com es produeix l’aprenentatge de conductes, comportaments i coneixements a partir d’aquesta interacció. Per aquest referent la participació de nens i nenes en activitats culturals, on comparteixen amb companys coneixements i instruments els permet interioritzar els instruments necessaris per pensar i actuar.

Un últim referent a destacar també és Thorndike qui aporta un element diferencial en l’adquisició de l’aprenentatge, és el Connexionisme.  La forma més característica de l’aprenentatge per aquest autor és el procés d’assaig-error. Ell apunta que el subjecte que aprèn s’enfronta sovint a situacions o problemes en els quals ha d’assolir metes o èxits. Aquest ho fa seleccionant la resposta adequada d’entre cert número de respostes possibles, no obviant que es doni l’error entre elles. Aquest autor defensa que en l’aprenentatge per tal que sigui efectiu, cal que es donin els següents elements: – la capacitat, que depèn del número de connexions i de la seva disponibilitat; – la pràctica, la repetició de situacions permet rectificar conductes i assolir millor l’èxit; – la motivació, la recompensa influeix directament en l’actitud de l’infant vers l’aprenentatge; – la comprensió, formant un munt de connexions entre els nous aprenentatges adquirits; – la transferència, la capacitat per relacions i connectar uns coneixements i aprenentatge amb altres de nous, i finalment – l’oblit, que es dóna per falta de pràctica.

El qui aprèn i aprèn i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra.
Plató (427 AC-347 AC) Filòsof grec.