soledad-europaMolts estareu pensant la resposta a aquesta aparentment senzilla pregunta i possiblement penseu que NO. Però m’agradaria amb aquestes paraules llançar una reflexió a si realment estem o no educant en l’individualisme? No entraré en qui educa, ni quin és el context en què s’educa sinó en el fet en sí d’educar en l’individualisme.

Quan anem pel carrer, sorprenentment anem cadascú amb les nostres històries, pensaments, reflexions i a vegades fins i tot preferim aïllar-nos completament utilitzant auriculars per evitar que ens molestin els sorolls externs o fins i tot per evadir-nos en el nostre món personal. Quan per exemple passegem pel carrer i ens creuem els uns amb els altres escassegen les salutacions doncs sembla que fins i tot ens molestem en dirigir-nos les mirades… Quan entrem en una botiga, no és el cas si ens coneixen per què la freqüentem, passem com a números desapercebuts que intercanvien forçades paraules i a vegades potser ni comunicació verbal es dóna, si més no comunicació no verbal. Quan a la sortida d’una escola, els pares recullen els seus fills i marxen de pressa per arribar a les seves determinades i puntuals activitats, no paren alguns, ni atenció a saludar encara que sigui un senzill -què tal com va?-, i així es dóna la vida dia a dia, que ni ens adonem però ens porta cada vegada més a ser individualistes. Però el més evident potser és quan milers d’associacions de casa nostra es troben amb manca de persones entregades als altres, persones voluntàries que han après a mirar més enllà d’ells mateixos per veure els qui tenen al seu costat. Les residències de gent gran estan plenes de persones grans abandonades, sí sí és dur dir-ho així de clar però és cert!, abandonades  a esperar el dia per marxar d’aquest món i ningú, tret de les adorables infermeres i personal sanitari els acompanyen en aquest camí.   Altres entitats de caire folklòric i cultural també es posen les mans al cap de les poques i cada vegada menys persones que dediquen el seu temps per fer alegres les festes als altres i així viure en una plena convivència col·lectiva.  Què ens està passant?  De debò encara creieu que no eduquem en l’individualisme. El nens, el futur de la nostra societat és el que està veient i és el que està vivint i això ens hauria de fer almenys parar i pensar-hi reflexivament.

Titllem la nostra societat d’una societat individualista però què fem per a què no ho sigui? Hi posem forces i accions específiques i concretes  per evitar-ho? En proposo algunes: dedicar el nostre temps a persones que el necessitin, ajudar a institucions que ajuden persones desfavorides, recollir joguines per a nens i nenes amb famílies amb pocs recursos, accions de voluntariat, participació col·lectiva en activitats proposades en diferents entitats, sigui escola, sigui centre cívic, sigui llar d’avis, associació, esbarts, etc.. i bé en definitiva perdre una mica de temps d’un mateix per donar-ho als altres.

Hi ha moltes persones entregades als altres i de diferents formes, no només per una qüestió simplement professional, sinó també per una qüestió d’humanitat, per què en definitiva tot radica en ser més humans i menys animals.

“Si vols anar ràpid, ves sol.
Si vols anar lluny, ves acompanyat.” Proverbi africà
Anuncis