Tinc 18 anys i fa sis que em van diagnosticar el trastorn d’aprenentatge, la dislèxia. A Primària, no em van detectar aquest trastorn i això va lletres-bannerportar com a conseqüència que suspengués llengües i matemàtiques a la majoria de cursos. A més, se’m va destinar a aules d’ acollida per nouvinguts fins quart de Primària, quant les meves dificultats no tenien res a veure amb les dificultats dels nouvinguts . Aquest trastorn d’aprenentatge no només em condicionava les meves capacitats com alumne sinó que em va provocar una gran falta d’autoestima al no saber què em passava. També cal dir que, a conseqüència de costar-me les coses molt més que a la majoria de companys, la gent va tendir a deixar-me de banda i vaig patir assetjament escolar. Una vegada vaig arribar a l’ ESO, la professora de llengua catalana em va fer fer, a l’igual que a tota la classe, un dictat per saber el nostre nivell. Des d’aquell primer dictat la professora va recomanar als meus pares que m’anessin a fer unes proves a Sant Joan de Déu per saber si tenia un trastorn d’aprenentatge. Uns mesos més tard els doctors em van diagnosticar dislèxia, un trastorn que em produeix dificultat en la lectura, l’escriptura i la comprensió de textos. Una vegada detectat, vaig començar a assistir a un centre psicopedagògic on rebia reforç en lectura, escriptura i comprensió. També em van ajudar a ser més oberta i no tenir por de ser jo mateixa. Vaig passar l’ ESO amb un bé quan jo mai vaig pensar que la passaria tot i tenir correcció adaptada. Més tard vaig decidir provar a fer el batxillerat i a poc a poc i amb molt esforç vaig aconseguir treure-me’l amb un bé i amb el suport i ajut de totes les professores. La Selectivitat, a la que li tenia més temor perquè tot i ser tribunal ordinari específic, semblava molt dura, vaig treure unes notes que mai havia tret a batxillerat i vaig poder entrar a la primera opció d’universitat. Ara sóc una noia molt treballadora i oberta que mai més, des que se’m va diagnosticar el trastorn, ha tingut problemes per socialitzar i que amb esforç i molta paciència es va traient el que es proposa. Realment agraeixo molt que me’l detectessin, perquè ara sé què tinc i sé per què em costen més les coses però això no m’ha
impedit arribar fins on vull.

El cas d’aquesta noia no és únic ni pas el primer….hem de fer una detecció ràpida d’aquests trastorns per tal d’oferir les ajudes necessàries als infants que pateixen i no poc les dificultats que els suposa seguir el ritme marcat per l’escola i el sistema i que ells d’alguna forma no poden seguir. És important que aquest trastorn es detecti el més aviat possible, l’etapa de primària és on es fa evident i fins i tot entre cicle inicial i mitjà es pot començar a entreveure si el nen o nena presenta els següents indicadors de risc :

– tenir dificultats en la lectura

-presentar  dificultats en la seqüenciació, la lectoescriptura, i moltes vegades la lateralitat.

-els fa mandra llegir i mostren rebuig per la lectura

-sovint se’ls diu que no atenen i que sembla que estiguin dispersos

-són alumnes “vagos”, erròniament etiquetats

-falta de memòria a curt termini (recordar taules de multiplicar, per aprendre les lletres de l’abecedari, dies de la setmana, etc)

-tenen greus problemes d’autoestima, doncs els seus esforços no són mai recompensats

-mostren certes vegades inseguretat i una certa apatia vers als estudis

– es defensen amb la mecànica de les operacions però els costa entendre els problemes matemàtics i el seu raonament.

Si això es detecta a temps milloren considerablement en:

-augment de l’autoestima, ja saben què els passa i ho accepten

-milloren la seguretat i l’esforç es troba recompensat

-se senten més valorats i reben més suport

-augmenta l’esperit de superació i d’esforç en veure que a pesar de les dificultats poden aconseguir el que es proposen

-se’n surten i tiren endavant

MOLTS DISLÈCTICS HAN POGUT SUPERAR ELS PRIMERS ANYS D’ESCOLARITAT AMB ÈXIT GRÀCIES A UNS PARES I UNS DOCENTS COMPRENSIUS I PACIENTS.

 

Anuncis