“..quan em van dir que era dislèxica…”

Deixa un comentari

Tinc 18 anys i fa sis que em van diagnosticar el trastorn d’aprenentatge, la dislèxia. A Primària, no em van detectar aquest trastorn i això va lletres-bannerportar com a conseqüència que suspengués llengües i matemàtiques a la majoria de cursos. A més, se’m va destinar a aules d’ acollida per nouvinguts fins quart de Primària, quant les meves dificultats no tenien res a veure amb les dificultats dels nouvinguts . Aquest trastorn d’aprenentatge no només em condicionava les meves capacitats com alumne sinó que em va provocar una gran falta d’autoestima al no saber què em passava. També cal dir que, a conseqüència de costar-me les coses molt més que a la majoria de companys, la gent va tendir a deixar-me de banda i vaig patir assetjament escolar. Una vegada vaig arribar a l’ ESO, la professora de llengua catalana em va fer fer, a l’igual que a tota la classe, un dictat per saber el nostre nivell. Des d’aquell primer dictat la professora va recomanar als meus pares que m’anessin a fer unes proves a Sant Joan de Déu per saber si tenia un trastorn d’aprenentatge. Uns mesos més tard els doctors em van diagnosticar dislèxia, un trastorn que em produeix dificultat en la lectura, l’escriptura i la comprensió de textos. Una vegada detectat, vaig començar a assistir a un centre psicopedagògic on rebia reforç en lectura, escriptura i comprensió. També em van ajudar a ser més oberta i no tenir por de ser jo mateixa. Vaig passar l’ ESO amb un bé quan jo mai vaig pensar que la passaria tot i tenir correcció adaptada. Més tard vaig decidir provar a fer el batxillerat i a poc a poc i amb molt esforç vaig aconseguir treure-me’l amb un bé i amb el suport i ajut de totes les professores. La Selectivitat, a la que li tenia més temor perquè tot i ser tribunal ordinari específic, semblava molt dura, vaig treure unes notes que mai havia tret a batxillerat i vaig poder entrar a la primera opció d’universitat. Ara sóc una noia molt treballadora i oberta que mai més, des que se’m va diagnosticar el trastorn, ha tingut problemes per socialitzar i que amb esforç i molta paciència es va traient el que es proposa. Realment agraeixo molt que me’l detectessin, perquè ara sé què tinc i sé per què em costen més les coses però això no m’ha
impedit arribar fins on vull.

El cas d’aquesta noia no és únic ni pas el primer….hem de fer una detecció ràpida d’aquests trastorns per tal d’oferir les ajudes necessàries als infants que pateixen i no poc les dificultats que els suposa seguir el ritme marcat per l’escola i el sistema i que ells d’alguna forma no poden seguir. És important que aquest trastorn es detecti el més aviat possible, l’etapa de primària és on es fa evident i fins i tot entre cicle inicial i mitjà es pot començar a entreveure si el nen o nena presenta els següents indicadors de risc :

– tenir dificultats en la lectura

-presentar  dificultats en la seqüenciació, la lectoescriptura, i moltes vegades la lateralitat.

-els fa mandra llegir i mostren rebuig per la lectura

-sovint se’ls diu que no atenen i que sembla que estiguin dispersos

-són alumnes “vagos”, erròniament etiquetats

-falta de memòria a curt termini (recordar taules de multiplicar, per aprendre les lletres de l’abecedari, dies de la setmana, etc)

-tenen greus problemes d’autoestima, doncs els seus esforços no són mai recompensats

-mostren certes vegades inseguretat i una certa apatia vers als estudis

– es defensen amb la mecànica de les operacions però els costa entendre els problemes matemàtics i el seu raonament.

Si això es detecta a temps milloren considerablement en:

-augment de l’autoestima, ja saben què els passa i ho accepten

-milloren la seguretat i l’esforç es troba recompensat

-se senten més valorats i reben més suport

-augmenta l’esperit de superació i d’esforç en veure que a pesar de les dificultats poden aconseguir el que es proposen

-se’n surten i tiren endavant

MOLTS DISLÈCTICS HAN POGUT SUPERAR ELS PRIMERS ANYS D’ESCOLARITAT AMB ÈXIT GRÀCIES A UNS PARES I UNS DOCENTS COMPRENSIUS I PACIENTS.

 

Anuncis

Els nens i nenes amb trastorns d’aprenentatge se’n poden ensortir si reben les ajudes necessàries i adients

Deixa un comentari

consulta 024Les aules de les nostres escoles avui dia són molt i molt variades, s’hi configuren tot un conjunt heterogeni de cultures, contextos i entorns socials i familiars molt diversos i no per això no és ric, ans al contrari. D’aquesta diversitat se’n poden treure molts beneficis pels infants. No obstant, aquesta diversitat també es manifesta amb els aprenentatges i amb el ritme que cada infant adquireix en l’assoliment dels coneixements que dia rera dia s’aprenen a les aules. La ‘inclusió de les noves tecnologies (pissarres digitals, notebooks, tablets,..) també ha fet que els alumnes desenvolupin unes estratègies si més no mentals i cognitives que els fa aprendre de forma molt variada. Per posar un exemple: el meu fill de sis anys, només em comenta el que fan amb la pissarra digital, com veuen vídeos i fotos i com poden manipular-la amb tanta destresa que fins i tot supera la ficció. Jo encara recordo quan tenia la seva edat, que només pensava en què la senyoreta em cridés a pissarra per fer una suma, ufff qui ho diria!!! Com canvien les coses oi?

No obstant el que és molt important i darrera de tots aquests canvis no canvia amb el temps, és la detecció de les dificultats que presenten alguns infants en desenvolupar aquestes estratègies per aprendre. És en edats infantils, quan es fa necessària la detecció precoç d’aquestes mancances o limitacions i també és quan tots hi hem d’estar alerta: mestres, pares i mares.  Comentaris com: “li costa molt llegir”, “fa lectura sil·làbica”, “quan llegeix s’entrebanca o s’inventa paraules”, “fa moltes faltes d’ortografia”, “és vago”, “no presta atenció i es despista”, “oblida els llibres”, “no apunta els deures a l’agenda”, “a casa no hi ha manera de que faci res”, “li costa recordar coses”, “té poca memòria, sembla que no recordi el que ha après”, “diu: no vull anar a l’escola“, ……

Tots aquests són signes d’alerta, indicadors que des de casa i també des de l’escola s’han de detectar perquè és molt possible que hi hagi alguna dificultat en l’adquisició de l’aprenentatge i si es detecta a temps, també es pot tractar a temps. Al igual que un nen observem que s’acosta molt al llibre per llegir i que focalitza molt quan mira a la pissarra poden ser indicadors que pot tenir dificultats en la visió i cal portar-lo al oftalmòleg per tal que li revisi i li corregeixi amb unes lents. O bé aquell infant que pateix algun tipus de malformació dentària o bé per excés de dentició o per absència d’aquesta o fins i tot per mala col·locació dins la boca de cadascuna de les peces, que fa que el nen tingui dificultats per menjar, parlar i empassar. Això farà també precisar l’ajuda d’un especialista en ortodòncia qui indicarà el tractament a seguir en cada cas per tal de solucionar el problema present per a un èxit en el demà. Així d’important i necessari és doncs, derivar al nen que pateix algun tipus de trastorn en l’aprenentatge, a l’especialista (pedagog o logopeda) per tal que li faci el tractament necessari per a la seva rehabilitació, que al igual que en el cas de l’ optometrista o de l’odontòleg  necessita d’un temps  d’ adaptació i de treball constant.

Sóc dislèxic

Deixa un comentari

letraCas 2. Em dic Eva i tinc 7 anys. Em costa molt llegir i a vegades m’invento paraules quan llegeixo. Quan faig un dictat a classe escric síl·labes al revés o em deixo lletres, la meva professora diu que tinc molta gana perquè em menjo lletres. Em costa recordar quin dia som i també el nom dels dies de la setmana. Quan he d’orientar-me no recordo quina és la dreta i quina l’esquerra. A l’escola les meves amigues a vegades m’ajuden perquè algunes coses em costen i sola no les sé fer.

Els meus pares m’han dut a un logopeda perquè diuen que m’ajudarà a escriure i llegir i entendre millor el que llegeixo. La meva mare m’ha dit que el logopeda és una persona molt especial que ajuda als nens i nenes com jo. Ara estic contenta perquè llegeixo millor i entenc més bé les coses que llegeixo, amb el logopeda faig exercicis molt divertits de comptar síl·labes i treballem amb sons i amb les paraules, m’ho passo molt bé. La meva senyoreta està molt contenta i diu que cada dia ho faig millor.

La Eva té dislèxia. La dislèxia és un trastorn específic del llenguatge d’origen neurobiològic. Afecta principalment a la lectoescriptura i es manifesta per :

– la dificultat per la descodificació de les paraules

-afecta a les habilitats lingüístiques (lectura i escriptura)

-confusió de lletres

-canvi de posició de les síl·labes dins la paraula

-omissions, repeticions i addicions de lletres i síl·labes tant en la lectura com en l’escriptura

-substitució d’unes paraules per unes altres de semblants

-lectura sense comprendre el que es llegeix

-ortografia fonètica

-dificultats en la discriminació fonològica, descodificació, memòria a curt termini, percepció visual i espacial i seqüenciació.

-dificultats per etiquetar (posar noms) a les coses.

El tractament terapèutic consisteix en fer un treball específic amb tots aquests aspectes i d’altres. Aquest treball però té un component essencial de treball conjunt entre família, escola i professional. Cal que tant família com escola n’estiguin assabentats i ben assessorats per tal que es faci un treball conjunt per ajudar a la Eva a superar les seves dificultats i proporcionar-li més seguretat i augment de la seva autoestima.

El més important és la detecció precoç i sobretot no deixar-ho passar doncs com més aviat es dugui a terme el treball interprofessional, entre escola i professional especialitzat, millor serà el pronòstic i el nen o nena amb dislèxia seguirà el seu procés acadèmic amb la màxima normalitat possible, tot tenint és clar, les ajudes necessàries per a fer-ho, dins i fora de l’escola.

“La peda està maduda i el totxe és vegmell”

Deixa un comentari

20131217_165928Cas 1: Hola em dic Bernat i tinc 6 anys. Em costa pronunciar algunes paraules i sobretot a vegades veig que els meus amics de l’escola no m’entenen. La meva mare diu que parlo malament i m’ha dut a la logopeda. La logopeda m’ha mirat la boca, la llengua, les dents i també el paladar,  també li ha fet moltes preguntes a la meva mare.

Amb la logopeda estic aprenent a parlar millor. Fem exercicis molt divertits com: moure la llengua amunt i avall, esquerra i dreta i com si mengéssim un gelat i ens llepéssim els llavis, bufem globus, espantasogres i una espelma. Fem bombolles d’aigua i també movem el llavis fent petonets a l’aire i fent sorolls d’animals així com el cavall, l’ànec, la granota, etc. i  altres sorolls amb la llengua i els llavis. És super divertit!! La logopeda m’ensenya a col·locar la llengua bé per pronunciar aquelles lletres que em costen de dir i veig que cada vegada parlo millor, la mare diu que estic millorant molt cada dia.

El Bernat pateix una dislàlia i una mala articulació dels fonemes /k/, /r/  simple i /r/vibrant. Aquests fonemes són substituits per d’altres que al nen li són més fàcils o còmodes de pronunciar, així el fonema /r/ és substituit pel so del fonema /d/ i el fonema /k/ pel so del fonema  /t/ i  el fonema /r/ vibrant per un so gutural (fonema /g/). La nostra tasca és fer una valoració de quins sons no articula ni pronúncia bé l’infant i un cop han estat detectats com és el cas del Bernat, procedir al tractament. Aquest consisteix en quatre  fases:

-la primera fase: les pràxies bucofonatòries (exercicis d’estimulació dels òrgans bucofonatoris, així com la llengua, els llavis, la mandíbula i les dents)

-segona fase: posicionament correcte dels òrgans bucofonatoris i articulació per emetre els sons de forma correcta.

-tercera fase: llenguatge dirigit per emetre els sons reeducats de forma correcta i estimular-los dins la paraula, la frase i el context oral. L’objectiu principal d’aquesta fase és que el nen faci interiorització dels sons de forma correcta i en faci una emissió adequada.

-última fase: llenguatge espontani (es treballa a partir de la lectura de contes o altres textos de diversa tipologia, l’expressió oral a partir de la descripció de fotos, imatges, seqüències temporals, etc)

L’ajuda de casa és vital per tal que la reeducació de la parla es faci d’una forma més efectiva i sobretot cal el reforç positiu quan el nen avança i millora la seva parla i el seu llenguatge oral. La lectura ajuda a que els nens millorin i assoleixin millor articulació doncs al llegir en veu alta s’escolten i pronuncien de forma més atenta i acurada tots els sons orals.

L’escola també hi té un paper fonamental ajudant a l’infant en la seva reeducació de la parla, aprofitant activitats en les que l’infant llegeixi en veu alta a l’aula o bé faci activitats d’expressió oral.

Entre tots podem ajudar a que el Bernat desenvolupi un llenguatge més adequat i amb més vocalització i parla clara, habilitats que sens dubte li seran de gran ajuda en el futur.