“..quan em van dir que era dislèxica…”

Deixa un comentari

Tinc 18 anys i fa sis que em van diagnosticar el trastorn d’aprenentatge, la dislèxia. A Primària, no em van detectar aquest trastorn i això va lletres-bannerportar com a conseqüència que suspengués llengües i matemàtiques a la majoria de cursos. A més, se’m va destinar a aules d’ acollida per nouvinguts fins quart de Primària, quant les meves dificultats no tenien res a veure amb les dificultats dels nouvinguts . Aquest trastorn d’aprenentatge no només em condicionava les meves capacitats com alumne sinó que em va provocar una gran falta d’autoestima al no saber què em passava. També cal dir que, a conseqüència de costar-me les coses molt més que a la majoria de companys, la gent va tendir a deixar-me de banda i vaig patir assetjament escolar. Una vegada vaig arribar a l’ ESO, la professora de llengua catalana em va fer fer, a l’igual que a tota la classe, un dictat per saber el nostre nivell. Des d’aquell primer dictat la professora va recomanar als meus pares que m’anessin a fer unes proves a Sant Joan de Déu per saber si tenia un trastorn d’aprenentatge. Uns mesos més tard els doctors em van diagnosticar dislèxia, un trastorn que em produeix dificultat en la lectura, l’escriptura i la comprensió de textos. Una vegada detectat, vaig començar a assistir a un centre psicopedagògic on rebia reforç en lectura, escriptura i comprensió. També em van ajudar a ser més oberta i no tenir por de ser jo mateixa. Vaig passar l’ ESO amb un bé quan jo mai vaig pensar que la passaria tot i tenir correcció adaptada. Més tard vaig decidir provar a fer el batxillerat i a poc a poc i amb molt esforç vaig aconseguir treure-me’l amb un bé i amb el suport i ajut de totes les professores. La Selectivitat, a la que li tenia més temor perquè tot i ser tribunal ordinari específic, semblava molt dura, vaig treure unes notes que mai havia tret a batxillerat i vaig poder entrar a la primera opció d’universitat. Ara sóc una noia molt treballadora i oberta que mai més, des que se’m va diagnosticar el trastorn, ha tingut problemes per socialitzar i que amb esforç i molta paciència es va traient el que es proposa. Realment agraeixo molt que me’l detectessin, perquè ara sé què tinc i sé per què em costen més les coses però això no m’ha
impedit arribar fins on vull.

El cas d’aquesta noia no és únic ni pas el primer….hem de fer una detecció ràpida d’aquests trastorns per tal d’oferir les ajudes necessàries als infants que pateixen i no poc les dificultats que els suposa seguir el ritme marcat per l’escola i el sistema i que ells d’alguna forma no poden seguir. És important que aquest trastorn es detecti el més aviat possible, l’etapa de primària és on es fa evident i fins i tot entre cicle inicial i mitjà es pot començar a entreveure si el nen o nena presenta els següents indicadors de risc :

– tenir dificultats en la lectura

-presentar  dificultats en la seqüenciació, la lectoescriptura, i moltes vegades la lateralitat.

-els fa mandra llegir i mostren rebuig per la lectura

-sovint se’ls diu que no atenen i que sembla que estiguin dispersos

-són alumnes “vagos”, erròniament etiquetats

-falta de memòria a curt termini (recordar taules de multiplicar, per aprendre les lletres de l’abecedari, dies de la setmana, etc)

-tenen greus problemes d’autoestima, doncs els seus esforços no són mai recompensats

-mostren certes vegades inseguretat i una certa apatia vers als estudis

– es defensen amb la mecànica de les operacions però els costa entendre els problemes matemàtics i el seu raonament.

Si això es detecta a temps milloren considerablement en:

-augment de l’autoestima, ja saben què els passa i ho accepten

-milloren la seguretat i l’esforç es troba recompensat

-se senten més valorats i reben més suport

-augmenta l’esperit de superació i d’esforç en veure que a pesar de les dificultats poden aconseguir el que es proposen

-se’n surten i tiren endavant

MOLTS DISLÈCTICS HAN POGUT SUPERAR ELS PRIMERS ANYS D’ESCOLARITAT AMB ÈXIT GRÀCIES A UNS PARES I UNS DOCENTS COMPRENSIUS I PACIENTS.

 

Anuncis

“No donis peix al teu fill ensenya’l a pescar”

Deixa un comentari

autonomía

Algunes d’aquestes afirmacions escolto repetides vegades a la meva consulta, quan els pares i mares del nens i nenes amb qui treballo em diuen: “es que no sap estudiar sol”, “he d’estar assegut al seu costat mentre fa els deures” “li costa estudiar” “m’ho pregunta tot” “l’he d’ajudar a vestir” ” encara li he de posar les sabates” “no se sap fer el llit” …. bé totes aquestes frases tenen un denominador comú : la falta d’autonomia. Si jo vull que el meu fill faci les coses primer les ha d’aprendre a fer però el més important és que després les posi en pràctica ell tot sol. Si jo li explico com ho ha de fer però després vaig  jo al darrera a fer-li… és com construir una casa sobre sorra, finalment caurà perquè no té cap fonament.
Una vegada vaig sentir aquesta frase i em va agradar molt, perquè crec que és prou senzilla i explícita a  la vegada. Nosaltres podem optar per fer-los sempre les coses als nostres fills, però després haurem d’assumir que ens demanin ajuda doncs ells per ells mateixos no les saben fer perquè nosaltres no els hem donat l’oportunitat de buscar estratègies i desenvolupar habilitats personals per resoldre cada situació que se’ls planteja.
A aquests pares i mares que em diuen és que no sap estudiar sol… jo els pregunto: “que en sap d’estudiar sol? algú li ha ensenyat com s’estudia sol? a continuació el meu consell o suggerència és donem-li un vot de confiança i deixem-lo fer. Ningú neix ensenyat, tot s’aprèn en aquesta vida i a vegades cal relliscar per aprendre. Si uns pares em diuen és que encara l’he de vestir jo pel matí i li he de fer el llit…. jo els diria: prepareu la roba junts i deixeu que ell es vesteixi sol, ensenyeu-li una vegada a fer el llit i encara que ell el faci a la seva manera, deixem que ell ho faci.
L’autonomia és quelcom que s’aprèn a base de l’experiència, però evidentment amb un previ coneixement de les coses. Autònom no és aquell qui sap fer les coses bé, és aquell qui ha après a fer les coses sol i les fa, millor o pitjor però les fa sol.
En la societat en la que vivim és molt important ensenyar als nostres infants i joves a ser autònoms, a donar-los els coneixements bàsics perquè ells i elles aprenguin a desenvolupar les seves pròpies estratègies i habilitats per a socialitzar-se, relacionar-se, madurar i aprendre d’ells mateixos i del seu entorn. Ser autònoms ens fa sentir segurs, ens ajuda a la nostra autoestima i ens fa lliures!!
M. Montessori deia que cal transmetre als nens el sentiment de ser capaços d’actuar sense dependre constantment de l’adult, per tal que amb el temps, aprenguin a ser curiosos i creatius, i aprenguin a pensar per sí mateixos (Maria Montessori, la Pedagogia de la Responsabilidad)
No le evitéis a vuestros hijos las dificultades de la vida, enseñadles más bien a superarlas.
Louis Pasteur(1822-1895) Químico y microbiólogo francés

Aprenentatge Multisensorial

Deixa un comentari

multisensorial

“Lo más importante es motivar a los niños a aprender con gusto y permitirles satisfacer su curiosidad y experimentar el placer de descubrir ideas propias…todos los materiales didácticos del método montessori poseen cuatro valores: funcional, experimental, de estructuración y de relación” (Maria Montessori, la Pedagogía de la Responsabilidad)

Des de ben petits els infants ja en les primeres etapes educatives, són estimulats en les tres principals àrees de coneixement: àrea de descoberta d’un mateix, àrea de descoberta de l’entorn i Àrea d’Intercomunicació i Llenguatges( llenguatge musical, verbal, plàstic i matemàtic). En aquests primers anys aprenen a treballar des de tots els sentits estimulant la seva curiositat per aprendre des d’una perspectiva multi sensorial.

Però ja és en etapes més posteriors quan sembla que es deixa de treballar en aquesta línia i es passa a fer un  treball més cognitiu i mental, fet que dificulta l’aprenentatge i fa que no tots els nens i nenes segueixen amb el mateix nivell d’interès, curiositat,  capacitats i habilitats,  que d’altres.

La pregunta que plantegem doncs és… perquè tenen tant èxit les noves tecnologies entre els més petits i joves? La resposta és per què d’una manera o altre estimulen les seves capacitats i habilitats sobretot des  d’una perspectiva multi-sensorial. Poden escoltar, veure i tocar al mateix temps un aparell amb el que gaudeixen fent diverses funcions. És per això que cal que l’educació comparteixi amb les noves tecnologies molt de temps, però amb la dosis i responsabilitat adequada.

Els nens de cicle inicial poden aprendre les taules de forma memorística, però si ho fan de forma experimental, manipulativa i visual potser els serà més motivador aquest aprenentatge. Els nens i nenes de cicle mitjà que aprenen les parts del cos no tant sols amb el llibre de text sinó amb imatges visuals i experimentals, adquiriran un millor aprenentatge a curt i llarg termini. També pels alumnes de la ESO, que aprenen historia, els podem fer gaudir de la recerca i elaboració de projectes en els que se sentin principals protagonistes.

Si entre tots apostem per una aprenentatge de tipus multi sensorial no només estarem afavorint que els alumnes adoptin altres formes d’aprenentatge sinó que afavorim i garantim la motivació i la retenció d’aquells coneixements nous que ap20140211_180817renen i sobretot la seva funcionalitat.

Així doncs i fent referència als estils d’aprenentatge segons Kolb, D.A., les vies d’entrada d’informació són bàsicament tres: la via visual, auditiva i cinestèsica i/o sensorial. És en el processament de la informació que cada individu  per aprendre desenvolupa estratègies determinades que el defineixen com a :

alumnes de tipus actiu( aprèn a partir de l’experiència i la manipulació i busca reptes per assolir);  l’alumne teòric ( necessita un marc teòric de referència a partir del qual analitza i sintetitza la informació); alumne pragmàtic (és pràctic i funcional, li agrada descobrir i experimentar) i l’alumne reflexiu (parteix de l’anàlisi i la reflexió que s’anteposa a l’acció).

Per un aprenentatge que desperti la curiositat, la imaginació, la creativitat i la reflexió de petits, mitjans i grans que provoqui el gust i el plaer d’Aprendre per Aprendre.

Els nens i nenes amb trastorns d’aprenentatge se’n poden ensortir si reben les ajudes necessàries i adients

Deixa un comentari

consulta 024Les aules de les nostres escoles avui dia són molt i molt variades, s’hi configuren tot un conjunt heterogeni de cultures, contextos i entorns socials i familiars molt diversos i no per això no és ric, ans al contrari. D’aquesta diversitat se’n poden treure molts beneficis pels infants. No obstant, aquesta diversitat també es manifesta amb els aprenentatges i amb el ritme que cada infant adquireix en l’assoliment dels coneixements que dia rera dia s’aprenen a les aules. La ‘inclusió de les noves tecnologies (pissarres digitals, notebooks, tablets,..) també ha fet que els alumnes desenvolupin unes estratègies si més no mentals i cognitives que els fa aprendre de forma molt variada. Per posar un exemple: el meu fill de sis anys, només em comenta el que fan amb la pissarra digital, com veuen vídeos i fotos i com poden manipular-la amb tanta destresa que fins i tot supera la ficció. Jo encara recordo quan tenia la seva edat, que només pensava en què la senyoreta em cridés a pissarra per fer una suma, ufff qui ho diria!!! Com canvien les coses oi?

No obstant el que és molt important i darrera de tots aquests canvis no canvia amb el temps, és la detecció de les dificultats que presenten alguns infants en desenvolupar aquestes estratègies per aprendre. És en edats infantils, quan es fa necessària la detecció precoç d’aquestes mancances o limitacions i també és quan tots hi hem d’estar alerta: mestres, pares i mares.  Comentaris com: “li costa molt llegir”, “fa lectura sil·làbica”, “quan llegeix s’entrebanca o s’inventa paraules”, “fa moltes faltes d’ortografia”, “és vago”, “no presta atenció i es despista”, “oblida els llibres”, “no apunta els deures a l’agenda”, “a casa no hi ha manera de que faci res”, “li costa recordar coses”, “té poca memòria, sembla que no recordi el que ha après”, “diu: no vull anar a l’escola“, ……

Tots aquests són signes d’alerta, indicadors que des de casa i també des de l’escola s’han de detectar perquè és molt possible que hi hagi alguna dificultat en l’adquisició de l’aprenentatge i si es detecta a temps, també es pot tractar a temps. Al igual que un nen observem que s’acosta molt al llibre per llegir i que focalitza molt quan mira a la pissarra poden ser indicadors que pot tenir dificultats en la visió i cal portar-lo al oftalmòleg per tal que li revisi i li corregeixi amb unes lents. O bé aquell infant que pateix algun tipus de malformació dentària o bé per excés de dentició o per absència d’aquesta o fins i tot per mala col·locació dins la boca de cadascuna de les peces, que fa que el nen tingui dificultats per menjar, parlar i empassar. Això farà també precisar l’ajuda d’un especialista en ortodòncia qui indicarà el tractament a seguir en cada cas per tal de solucionar el problema present per a un èxit en el demà. Així d’important i necessari és doncs, derivar al nen que pateix algun tipus de trastorn en l’aprenentatge, a l’especialista (pedagog o logopeda) per tal que li faci el tractament necessari per a la seva rehabilitació, que al igual que en el cas de l’ optometrista o de l’odontòleg  necessita d’un temps  d’ adaptació i de treball constant.

Sóc dislèxic

Deixa un comentari

letraCas 2. Em dic Eva i tinc 7 anys. Em costa molt llegir i a vegades m’invento paraules quan llegeixo. Quan faig un dictat a classe escric síl·labes al revés o em deixo lletres, la meva professora diu que tinc molta gana perquè em menjo lletres. Em costa recordar quin dia som i també el nom dels dies de la setmana. Quan he d’orientar-me no recordo quina és la dreta i quina l’esquerra. A l’escola les meves amigues a vegades m’ajuden perquè algunes coses em costen i sola no les sé fer.

Els meus pares m’han dut a un logopeda perquè diuen que m’ajudarà a escriure i llegir i entendre millor el que llegeixo. La meva mare m’ha dit que el logopeda és una persona molt especial que ajuda als nens i nenes com jo. Ara estic contenta perquè llegeixo millor i entenc més bé les coses que llegeixo, amb el logopeda faig exercicis molt divertits de comptar síl·labes i treballem amb sons i amb les paraules, m’ho passo molt bé. La meva senyoreta està molt contenta i diu que cada dia ho faig millor.

La Eva té dislèxia. La dislèxia és un trastorn específic del llenguatge d’origen neurobiològic. Afecta principalment a la lectoescriptura i es manifesta per :

– la dificultat per la descodificació de les paraules

-afecta a les habilitats lingüístiques (lectura i escriptura)

-confusió de lletres

-canvi de posició de les síl·labes dins la paraula

-omissions, repeticions i addicions de lletres i síl·labes tant en la lectura com en l’escriptura

-substitució d’unes paraules per unes altres de semblants

-lectura sense comprendre el que es llegeix

-ortografia fonètica

-dificultats en la discriminació fonològica, descodificació, memòria a curt termini, percepció visual i espacial i seqüenciació.

-dificultats per etiquetar (posar noms) a les coses.

El tractament terapèutic consisteix en fer un treball específic amb tots aquests aspectes i d’altres. Aquest treball però té un component essencial de treball conjunt entre família, escola i professional. Cal que tant família com escola n’estiguin assabentats i ben assessorats per tal que es faci un treball conjunt per ajudar a la Eva a superar les seves dificultats i proporcionar-li més seguretat i augment de la seva autoestima.

El més important és la detecció precoç i sobretot no deixar-ho passar doncs com més aviat es dugui a terme el treball interprofessional, entre escola i professional especialitzat, millor serà el pronòstic i el nen o nena amb dislèxia seguirà el seu procés acadèmic amb la màxima normalitat possible, tot tenint és clar, les ajudes necessàries per a fer-ho, dins i fora de l’escola.

Nens teledirigits

Deixa un comentari

Robot_LegoQuantes vegades hem sentit als nens dir “és que no tinc temps ni per jugar! Els dilluns tinc anglès, els dimarts i els dijous tinc música, els dimecres i els divendres faig karate i enmig de tot això vaig a repàs i faig els deures”. Ufff! a mi m’esgota només de sentir-los…pobres. I el més preocupant d’això és el fet que aquesta situació es dóna cada vegada de forma més precoç, és a dir, en edats més infantils en què l’única preocupació que haurien de tenir els pares és el temps de lleure i de joc que han de tenir els infants. Què ens està passant? A cas ens estem deixant portar per la crisi social i pel ritme frenètic de la nostra societat que el que fem és preparar i formar  robots i no persones? Sembla que els nens d’avui dia vagin teledirigits. Llavors comencen els problemes de que no presten atenció, estan tot el dia dispersos, sembla que no hi siguin,… bé tot això té una resposta ben senzilla, necessiten realment un espai-temps per desconnectar de tot! Normal! a nosaltres els adults també  ens passa, busquem desesperadament un espai i un temps de la nostra rutina diària per trobar aquella activitat de relax, descans, desconnexió mental i, fins i tot, física. Els nens no són diferents, ans al contrari, necessiten encara més aquesta part lúdica vital per compensar  la seva salut mental i emocional.

Sembla que ens preocupi que si ara no fan totes aquestes activitats  ja ho hauran perdut i no hi serem a temps, però cal pensar que cada cosa té el seu temps i el seu moment per fer-la. Cal que hi reflexionem una mica tots plegats, potser així ajudarem a afavorir una generació sana en ment i en cos.

Fa uns dies un reconegut i prestigiós filòsof i pedagog, Gregorio Luri, va escriure un article al diari La Vanguardia, en el que parla de que els pares s’han tornat neuròtics i de que sembla que només pretenen aconseguir la perfecció. I com bé diu ell, la perfecció no existeix, tant sols hem d’intentar ser pares NO CAL SER PARES PERFECTES i exigir que els nostres fills siguin perfectes.

Jo tinc un nen de sis anys i un més menudet d’un anyet i el que veig amb el dia a dia, és el temps que em demanen per estar amb ells, jugant, compartint les seves il·lusions i els seus “problemes”. El gran  tant sols necessita compartir temps, joc, una pel·lícula de dibuixos animats en família, converses, mirar cromos pokemons, i altres coses que formen part ara del seu món. El petit només demana carícies, afecte i molta molta estimació. Res més, és així de senzill  ser pare o mare. A vegades caldria deixar-nos portar pel nostre cor i pel sentit comú per veure que tenim al davant allò que ens sembla tant difícil.

El meu consell :

– durant els primers anys de vida, en l’etapa de 0 a 4-5 anys, deixa que el teu fill disfruti tot el temps que pugui i necessiti, que gaudeixi jugant, dibuixant, corrent, saltant, pintant, descobrint, explorant, fent volar la seva imaginació mentre sigui petit

– quan comenci l’educació escolar, la primària, que faci activitats fora de l’escola, en primer lloc que li agradin a ell, no a tu, i en segon lloc que siguin activitats que li portin beneficis a ell i a la seva maduresa i creixement personal físic i psíquic (bé siguin activitats físiques i d’esport o bé mentals, de grup o bé individuals)

– cal tenir en compte les seves necessitats i també els seus interessos. Ells saben molt bé el que volen i el que no els agrada, a vegades caldria saber escoltar més als fills.

– deixar-se aconsellar per algú professional o bé pel mateix tutor en quines activitats poden ser més beneficioses pels infants, sense ànim, d’atapeir-los a activitats, sinó amb intenció de que gaudeixin fent allò que els agradi i els motivi.


    ”Lo más importante es motivar a  los niños a aprender con gusto y permitirles satisfacer la curiosidad y experimentar el placer de descubrir ideas propias en lugar de recibir los conocimientos de los demás”

María Montessori

“..darle a cada individuo la oportunidad de satisfacer sus potencialidades para que sea un ser humano independiente,seguro y equilibrado”

María Montessori
    

Llegir ens fa lliures

Deixa un comentari

En aquesta societat en la que vivim i ens trobem moltes vegades immersos per la inèrcia social dels mitjans de comunicació i de la informació, en què aquesta és canviant  constantment, es fa necessària la quasi obligació de totes les persones, de cultivar el nostre saber i la nostra ment empapant-nos de coneixements que ens facin més crítics, reflexius, pensadors i en definitiva més lliures.

Llegir ens aporta cultura, llegir ens obre la ment i ens fa descobrir noves formes de pensament, llegir ens fa més propers a la realitat a la vegada que destapa les nostres més íntimes i profundes emocions i sentiments, llegir ens fa persones, llegir ens dóna pau interior i retrobament amb nosaltres mateixos i amb jo més personal, llegir ens ajuda a evadir-nos de les preocupacions més mundanes, llegir ens transporta a mons màgics i ens ajuda a l’atenció i la concentració, en definitiva llegir ens allibera.

Importància de la lectura en els infants

lecturainfantilSi tots aquests efectes es produeixen en els infants, contribuirem a afavorir la construcció de ments despertes, reflexives, crítiques i autocrítiques, apassionades pels coneixements i el saber.

Quan ajudem als nostres fills a trobar gust i motivació en la lectura estem construint la seva personalitat i maduresa individual, propiciant així el seu desenvolupament personal. En aquest punt és molt important que els adults, professionals, pares, professors, educadors sapiguem orientar i assessorar cap a una lectura motivadora. De la mateixa manera que als adults, ens agrada un tipus de lectura molt determinada i concreta, també als nens. I tal i com un adult escull una novel·la o una altra segons la seva preferència també cal entendre que els nens tenen les seves de preferències.

Com podem fer-ho? Com puc aconsellar al meu fill que llegeixi? Doncs és molt senzill, cal evitar primer que tot lectures obligatòries, feixugues i al gust dels adults i no tenint en compte els interessos, inquietuds i necessitats dels nens. Cal conèixer bé les necessitats i interessos dels nostres fills i poder així cobrir el seu interès  amb una bona lectura. Perquè no sempre cal llegir un llibre per poder assolir saber, també ho fem a través de revistes, diaris, etc. Si per exemple al nostre fill li agrada l’esport potser li agradaria llegir un diari especialitzat en esport o algun llibre escrit per algun professional del món de l’esport , si per contra li agraden les il·lustracions potser la lectura es pot encarar als còmics o a llibres més il·lustrats. Si la lectura necessita anar acompanyada de misteri i aventures, potser podrem encaminar i orientar al lector a llibres més interactius. Si al lector no li agrada llegir caldria no agobiar-lo amb massa lletra, potser podríem pensar en alguna revista, de temàtica interessant i atractiva per a ell. En definitiva, qualsevol lectura és bona sempre i quan sigui engrescadora per al lector a qui vagi adreçada, tenint en compte també la seva edat.

“Aprendre sense pensar és inútil, pensar sense aprendre és perillós”. (Confuci)

Older Entries