Generació JUST NOW

Deixa un comentari

Imagen1
Són els nens i nenes, nois i noies que tenen entre 6 i 10 anys. Jo els anomeno la Generació del Just Now, del ara mateix, del ja! Les característiques que millor els defineixen son:

– Dinàmics

– Espavilats

– Curiosos

– Hiper Actius

– Audiovisuals

– Digitals i tecnològics

– Autodidactes

– Necessitats de canvis constants e inminents

– Algunes vegades Consentits

– Impacients

– i en certes ocasions, sobreprotegits

Recordo una professora que m’explicava com n’era de difícil treballar els processos de les coses amb aquests nens i nenes, que volen la immediatesa i que no entenen que hi ha coses a la vida que necessiten un temps i un espai per evolucionar i canviar. Aquesta professora m’explicava que a classe de coneixement del medi natural ensenyava a plantar la llavor d’un llegum com el cigró, el fesol o bé la llentia en un got de plàstic, els feia posar cotó fluix xupat d’aigua i els deia que dia rera dia aniria creixent la fulla… els alumnes cada dia que miraven la llavor li deien però si no hi ha res! Ella els deia és que necessita temps  i cura d’anar-lo regant per així fer el seu procés de creixement…Els nens perdien la paciència en veure que en dos dies encara no havia sortit ni un xic de verd d’aquell experiment i ella només repetia però com pot ser?!
En una altra ocasio una mare em comentava “ja no se que fer amb el meu fill, no sap esperar no te paciencia, tot ha de ser quan ell vol, sempre tot a disposar del seu gust…ja no puc mes! A casa meva sempre m’han educat en la paciencia i ara la canalla sembla que tinguin pressa per fer les coses per acabar-ho tot!”
Es cert que nosaltres estem educats amb altres valors pero sobretot amb altres metodologies i eines. Les tecnologies han fet que les coses es puguin veure i aconseguir amb inmediatesa sense haver d’esperar ni dos segons…per tant es justificable la impaciencia de molts nens i nenes. No obstant, no hem d’obviar que cal educar per aprendre les coses desde diferents perspectives i sobretot, que cada cosa te el seu moment.

Les coses boniques i importants de la vida cal descobrir-les al seu ritme, sense presses i sobretot amb  paciència i espera..

“Si he hecho descubrimientos invaluables ha sido más por tener paciencia que cualquier otro talento” Isaac Newton(1642-1727) Matemático y físico británico.
Anuncis

La crisi vista amb ulls d’infant

Deixa un comentari

crisis-einstein4

No es pobre el que tiene poco, sino el que mucho desea Séneca (2 AC-65) Filósofo latino.

Quan sentim les paraules pobresa infantil a mi em vénen al cap imatges de països subdesenvolupats, nens molt prims i persones vivint en condicions infrahumanes i la veritat és una vertadera llàstima que en aquest segle encara hi pugui haver societats, mons, cultures i poblacions que visquin amb aquestes condicions. Però el que també és desolador veure com això ens està arribant a la nostra societat, gràcies a la mala gestió d’uns governants que més que escoltar i fer pel poble, han fet per ells mateixos i per portes endins.

Primer ha estat l’atur, després l’habitatge, després sectors com salut i educació i ara, mare meva, el que faltava, l’alimentació!!!

Fa uns dies que s’està sentint als mitjans de comunicació com la crisi a la nostra societat està fent estralls, no només sentim famílies desnonades i amb moltes dificultats per arribar a finals de mes sinó que ara fins i tot ja tenim afectada una altra necessitat bàsica, l’aliment. És molt trist saber que infants, veïns alguns d’ells de casa nostra, amics i companys d’escola dels nostres fills, etc. estan passant per verdaderes dificultats per poder obtenir almenys un àpat al dia!!! La veritat cal que hi reflexionem i que ACTUEM AMB RAPIDESA !!! no cal esperar a que sigui Nadal i la il·lusió i la bondat d’aquests dies ens facin col·laborar en iniciatives com la Marató o bé d’altres per tal que ajudem econòmicament a les persones que més ho necessiten. Com  bé deia un vell amic,  Nadal és tot l’any!!

Jo d’entrada estic sensibilitzant als meus, que valorin el que tenen i prenguin consciència del que poden menjar durant una jornada, que és en definitiva tot el que una persona humana mereix, no obstant cal que ajudem a les grans iniciatives que estan impulsant molts sectors per ajudar a que aquestes criatures  no es quedin amb el més important per la seva subsistència en aquesta societat, el menjar.

Iniciatives com la que he afegit a continuació fan veure que encara queden persones humanes i que sobretot ens hem de conscienciar de la necessitat real de la nostra societat!!

http://lafura.cat/noticies/iniciativa-pionera-al-vendrell-perque-infants-mengin-apat-al-dia-lestiu

En aquests moments és fonamental que pares i mares prenguem consciència del que està passant i no ens quedem exempts a aquesta realitat que cada vegada està essent més devastadora.

En aquest link extret de la pàgina que en ell hi consta es poden apreciar algunes consideracions extretes per pediatres sobre com afecta als infants la crisi que estem vivint:

http://www.dra-amalia-arce.com/2012/11/la-crisis-los-ninos-y-los-pediatras.html

 

Aprendre a valorar el que tenim i el que no cal tenir

Deixa un comentari

esforccca7A la meva generació en dèiem “la cultura de l’esforç”, sí aquell que et fa valorar que les coses costen un esforç i a vegades fins i tot costen uns diners. Jo recordo la primera vegada que vaig demanar al meu pare diners per comprar-me quelcom, ell em va dir “nena, les coses valen diners i els diners costen molt a guanyar” Què se n’ha fet ara d’aquesta mítica frase? Ara observo dia a dia, nens que demanen i tenen, nens que ni tant sols obren la boca i ja se’ls compra i doncs, què se n’ha fet de valorar les coses que tenim i les que no cal tenir. Pot ser jo mai vaig arribar a tenir ni la meitat del que ara tenen adolescents més joves que no pas era jo, però sí que puc dir que almenys vaig aprendre a que les coses valen un esforç i que aquest me l’haig de guanyar.

No es tracta de culpar a ningú sinó tant sols de fer-ne una reflexió conjunta i fer anàlisi d’aquelles actituds que a vegades els adults fem pensant amb bones intencions, però que no donen bons fruits. Si les generacions més joves ara apreciessin que els seus pares els ha costat molt de donar-los el que tenen i que dia a dia fan un vertader esforç per tal que no els falti de res,  pot ser seria tot més just. Aquest exercici és ben fàcil i tant sols comença amb un mateix, dia a dia.

A vegades és més educatiu dir un NO a temps que donar-ho tot sempre!! La vida és plena de petites traves i obstacles que hem d’anar superant i si de ben petits ens han educat  en valorar allò que realment importa i allò que no, sabrem afrontar millor les minúcies que ens prepara la vida i sobretot educar als nostres a que aprenguin a lluitar per allò que volen i per allò que realment importa.

És molt trist veure un nen de cinc anys fent una rebequeria o rabieta a la seva mare a les portes d’una botiga per què no li ha comprat el que ell volia, però encara és més lamentable veure un adult incapaç de valorar el que té perquè considera que no en té prou!!

Educar en l’espera

Deixa un comentari

esperaLa majoria de nens i nenes d’edats infantils  ja dominen a la perfecció les noves tecnologies doncs han nascut ja a la era digital. Fins i tot ens trobem en casos de nens i nenes de no més de cinc anys, que dominen els tablets, els movils, iphones,  i altres andròmines d’una forma espectacular inclús amb més agilitat i coneixement que els adults.

Això fa que tinguem un generació digitalment avançada i que sens dubte els aportarà molts beneficis i avantatges en un futur. Però com tot, també existeix una part fosca i menys avantatjosa en tot aquest entramat de coneixement. Aquest tipus d’eines ens permeten obtenir de forma tant ràpida i instantània totes aquelles coses que volem en temps i espai real i això fa que persones que encara s’estan formant en maduresa i personalitat aprenguin a que tot és ara i aquí. Aquest aprenentatge no seria del tot correcte, doncs a la vida se’ns presenten situacions que requereixen d’espera. En aquest punt caldria plantejar-nos els adults com incidir-hi de forma pedagògica i educativa.

La societat en la que vivim està plena de situacions que requereixen espera: la cua del supermercat per pagar la compra, la parada de l’autobús esperant que no arriba…, a la sala d’espera esperant que ens atengui el doctor/a, una trucada de telèfon en espera, una trucada de feina que no arriba, etc…. és per aquest motiu que cal anar treballant l’espera, doncs és una premisa que tenim constantment en el nostre dia a dia i que molts nens, no estan aprenent per defecte, doncs estan acostumats al aquí i ara, causat per l’ús i el domini d’aquestes màquines.

Des de la meva experiència personal llanço un crit d’alerta a pares, educadors i mestres, que cal educar en l’espera, en què tot arriba quan és l’hora, però no necessàriament quan nosaltres volem sinó quan ha de ser.

“Quien tiene paciencia, obtendrá lo que desea”  Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista y científico estadounidense.

Autoestima: és innata o s’adquireix?

Deixa un comentari

402680somriure

“El vertader amor no és l’amor propi, és el que aconsegueix que l’amant s’obri cap a les demés persones i a la vida. No atossiga, no aïlla, no rebutja, no persegueix: només accepta” Antonio Gala

Com els pares que esperen el seu nadó i li proporcionen des del ventre matern l’estimació i la tendresa pròpia dels humans, que li aniran donant al llarg dels primers anys de la seva vida i com els animals acaronen les seves cries amb llepades i manifestacions de tendresa, així es proporciona l’estimació cap a aquells éssers que estimem.

Estudis experimentals fets amb animals demostren que aquelles cries les quals la mare els expressa l’afecte mitjançant llepades creixen amb més autoestima  i seguretat en si mateixos que els que són deixats a la seva sort i no compten amb aquest afecte matern.

També els humans tenim aquesta capacitat de demostració d’afecte i amor cap als petits i més dèbils, que de ben segur som conscients, de que els ajudarà a adquirir més seguretat i autoestima el dia de demà. És aquest tipus d’estimació com comenta Antonio Gala qui fa que la persona estimada, valorada i apreciada s’obri cap als demés, qui no se sent rebutjat, ni aïllat per qui l’estima, qui accepta sota cap condició.

Aquesta estima però que ens ve de manera externa ens fa sentir millors i amb els anys fa que els infants, creixin en la maduresa i confiança de sentir-se bé, però què passa amb l’autoestima? L’adquirim o bé  naixem amb ella? Com comentava, el fet de sentir-nos estimats des de el ventre matern fa que adquirim una estimació i confiança vers nosaltres mateixos però la pròpia estima es defineix quan el propi individu compara la seva imatge que s’ha anat formant d’ell mateix (física, personal i socialment) amb la imatge ideal de la persona que voldria ser, és així com es forma l’Autoestima. Si la diferència entre la imatge que té l’individu o el nen de sí mateix i el seu ideal és molt gran, l’autoestima serà baixa, però si per contra, aquesta diferència és petita, l’autoestima serà alta. És per aquest motiu d’especial rellevància que la concepció que tenim de nosaltres mateixos sigui real i sobretot tingui una sustentació molt forta des de el sí de l’entorn que ens envolta i ens proporciona seguretat, projectant aquesta imatge de nosaltres mateixos. El fet de recordar a una persona, sigui sobretot infant o jove, que tot el que fa està malament o bé que no serveix per res, o altres afirmacions despectives, fa que la imatge que aquesta persona té de sí mateixa sigui molt diferent a la que voldria ser per tant, això afavoreix la baixa autoestima. Sí pel contrari, apostem per proporcionar elogis positius i de reforç constructiu al nen, com dèiem, la diferència entre la imatge que ell té de sí mateix i la imatge ideal serà petita i aconseguirem que aquesta persona tingui una autoestima correcta. Per tant, en resposta a la pregunta, l’autoestima l’anem adquirint des de ja els inicis de la nostra existència i sobretot pel contacte amb persones properes a nosaltres, qui exerciran gran influència en l’adquisició d’aquesta.

Com a conclusió podem afirmar doncs que  tenir bona autoestima significa : – sentir-se bé amb un mateix, -notar que els altres m’estimen, – tenir amics, – sentir-se bé amb el que es pensa, diu o es fa, – reconèixer els propis errors i acceptar-los, – ser feliç i fer feliços als altres, – complir amb les pròpies responsabilitats.

I els aspectes per millorar l’autoestima dels nostres petits : – acceptar-los tal i com són, -descobrir què té d’especial i dir-li, – creure en ell, – transmetre-li missatges positius i de reforç, -evitar acusacions i comentaris irònics.

No estima de debò qui no estima per sempre” Eurípedes

Com aprenen els infants? Conceptualitzacions actuals. Part II

Deixa un comentari

“Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo”  Benjamin Franklin  (1706-1790) Estadista y científico estadounidense

El constructivisme és sens dubte la orientació dominant en l’actualitat pel que fa a l’educació i l’aprenentatge. El concepte de constructivisme es concep com la manera com els alumnes construeixen els seus aprenentatges a partir dels diferents processos psicològics que van elaborant al llarg de la seva vida i del seu creixement personal.  Així doncs el constructivisme concep l’aprenentatge i en general els processos psicològics com a fenòmens que tenen lloc en la ment de les persones. En la ment dels alumnes, dels infants, es troben emmagatzemades  les seves representacions (esquemes o models mentals ) del món físic i social, de manera que l’aprenentatge consisteix en relacionar les informacions o experiències noves amb les representacions ja existents, fet que dóna lloc a un procés intern de modificació d’aquestes representacions o la construcció de noves.

Aquesta representació de l’aprenentatge des de la vessant del constructivisme enllaça directament amb la concepció que ja comentava en la primera part, que argumentava Vigotsky amb la importància de l’aprenentatge a partir de la Zona de Desenvolupament Pròxim i amb la importància de la construcció del coneixement en cada etapa o estadi de la vida que promulgava Piaget.

Tal i com cita César Coll (1998) l’aprenentatge escolar es dóna dins la metodologia constructivista des de tres vessants que són: l’activitat mental que realitza el propi nen per construir els seus aprenentatges, la relació dels que coneix l’infant amb el que aprèn (continguts escolars) i la interacció amb aquests i el paper del docent  en el procés de construcció de significats i aprenentatges per tal que esdevinguin significatius. En definitiva la concepció constructiva de l’aprenentatge a l’escola es dóna com un conjunt de processos de relacions entre tres elements essencials i entrelligats entre ells: els alumnes o infants que aprenen, els continguts o coneixements que són objecte de l’ensenyança i l’aprenentatge i el professor, element i conductor que ajuda i guia als infants a construir significats i atribuir sentit allò que fan i aprenen.

Un últim referent actual que parla de la importància dels mecanismes que són necessaris en l’aprenentatge és A. Marchesi (2004), qui detalla explícitament que són: – la activitat mental de l’alumne vers l’aprenentatge i l’esforç per connectar el que sap el nen amb la nova informació que rep del seu voltant, – l’atenció que projecta el subjecte en allò que aprèn i que ajuda a construir el seu coneixement, – les estratègies necessàries per rebre, comprendre i integrar i interrelacionar la informació que rep, – la metacognició, que regeix la capacitat per conèixer com funciona el propi pensament i que contribueix a regular el procés de l’aprenentatge, – la capacitat intel·lectual, és a dir, la capacitat pròpia i particular d’aproximar-se a la comprensió i interiorització dels aprenentatges adquirits, – la comunicació i la interacció social que permet el creixement i la construcció dels aprenentatges des de la vessant de la interacció i connexió amb el que ens envolta, – la influència del context en el que el nen i l’infant viuen i es desenvolupen, – l’emoció per aprendre allò que no sabem i que ens provoca certa curiositat i – la motivació, essencial per a dur a terme l’aprenentatge.

És a partir d’aquestes noves i actuals conceptualitzacions que podem entendre com els infants, nens i joves aprenen, sempre respectant els processos personals i psicològics de cada persona.

Referències bibliogràfiques:
Coll,C. (1997): ¿Qué es el Constructivismo? Buenos Aires: Magisterio del Rio de la Plata.
Coll,C. (1998): El conocimiento psicológico y su impacto en las transformaciones educativas. Buenos Aires: Troquel.
Marchesi, A. (2004): ¿Qué será de nosotros los malos alumnos? Madrid: Alianza Ensayo.

Com aprenen els infants? Teories de l’aprenentatge. Part I

Deixa un comentari

El que hem d’aprendre ho aprenem fent-ho.
Aristòtil (384 AC-322 AC) Filòsof grec.

Per iniciar aquest tema caldrà començar per definir el concepte d’aprenentatge que es defineix com “el procés psicològic destinat a facilitar l’adaptació dels organismes mitjançant canvis en la seva conducta. Els canvis conductuals que es produeixen gràcies a l’aprenentatge es poden localitzar fàcilment al cervell. Es pot definir doncs l’aprenentatge com un canvi relativament permanent en els mecanismes de conducta, resultat de l’experiència i que no es pot atribuir a processos maduratius”.

Aquesta definició té el seu principal referent en autors destacats en les teories de l’aprenentatge, que a continuació aniré citant, l’aportació que cadascú n’ha fet per definir d’una forma clara i concisa, com aprenen els infants des de el primer moment de la seva vida.

El primer referent és Piaget qui defineix el Coneixement com un procés, ell cita que el coneixement passa per diferents estadis, d’un estadi de menor coneixement a un estadi de coneixement més avançat. Aquests estadis que defineix Piaget són: – estadi sensorio-motor: que va des de el naixement fins als 18/24 mesos i que culmina amb la primera estructura intel·lectual; – estadi d’intel·ligència representativa o conceptual, que va des de els 2 anys fins als 10/11 anys i que culmina amb la construcció de les estructures operatòries concretes; i per últim -l’estadi d’operacions formals: que desemboca en la construcció de les estructures intel·lectuals pròpies del raonament hipotètico-deductiu fins als 15/16 anys.

Un altre referent en l’aprenentatge és David P. Ausubel, qui defensa la idea de que l’alumne aprèn per Aprenentatges Significatius. Aquest referent defineix l’aprenentatge significatiu com aquell aprenentatge que  produeix una relació entre els continguts nous amb els continguts i coneixements que l’alumne ja posseeix. Per aquest motiu Ausubel defineix dues dimensions de l’aprenentatge: l’aprenentatge significatius versus l’aprenentatge per repetició i l’aprenentatge per descobriment versus l’aprenentatge per recepció.

Un altre referent a destacar en aquest apartat és Vigotsky qui defensa que l’aprenentatge es dur a terme per la Zona de Desenvolupament Pròxim, és a dir, l’infant i l’alumne crea mecanismes d’interacció amb el seu entorn immediat i és així com es produeix l’aprenentatge de conductes, comportaments i coneixements a partir d’aquesta interacció. Per aquest referent la participació de nens i nenes en activitats culturals, on comparteixen amb companys coneixements i instruments els permet interioritzar els instruments necessaris per pensar i actuar.

Un últim referent a destacar també és Thorndike qui aporta un element diferencial en l’adquisició de l’aprenentatge, és el Connexionisme.  La forma més característica de l’aprenentatge per aquest autor és el procés d’assaig-error. Ell apunta que el subjecte que aprèn s’enfronta sovint a situacions o problemes en els quals ha d’assolir metes o èxits. Aquest ho fa seleccionant la resposta adequada d’entre cert número de respostes possibles, no obviant que es doni l’error entre elles. Aquest autor defensa que en l’aprenentatge per tal que sigui efectiu, cal que es donin els següents elements: – la capacitat, que depèn del número de connexions i de la seva disponibilitat; – la pràctica, la repetició de situacions permet rectificar conductes i assolir millor l’èxit; – la motivació, la recompensa influeix directament en l’actitud de l’infant vers l’aprenentatge; – la comprensió, formant un munt de connexions entre els nous aprenentatges adquirits; – la transferència, la capacitat per relacions i connectar uns coneixements i aprenentatge amb altres de nous, i finalment – l’oblit, que es dóna per falta de pràctica.

El qui aprèn i aprèn i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra.
Plató (427 AC-347 AC) Filòsof grec.

Older Entries