Però…què hi ha darrera la Dislèxia?

Deixa un comentari

Avui dia qui més qui menys té alguna noció o coneixement del què és i què significa la paraula Dislèxia. Tenim accés a molta informació que ens ajuda a tenir un coneixement més o menys acceptable, a nivell teòric, del que suposa aquest trastorn de l’Aprenentatge. Recursos-interactivos-para-ayudar-a-alumnos-con-dislexia

Però voldria dedicar les properes línies per parlar del què s’amaga darrera la Dislèxia i donar així una visió diferent fruit de l’experiència personal d’anys de treball en aquest camp i amb aquest trastorn, amb tot el que això comporta.

El que puc dir amb tota certesa és que la percepció que es tingui de la Dislèxia varia en funció de cada infant, i de la perspectiva i visió amb la que es treballa.

L’experiència m’ha demostrat que en Educació res és blanc o negre, bo o dolent, millor o pitjor. Ans al contrari cal tenir molt present totes les variables que envolten els infants. El que és bo per uns no ho és per d’altres, el que a un el pot ajudar a d’altres no el serveix per res. El mateix passa amb la Dislèxia. No hi ha dislèxies iguals, sí que comparteixen uns trets molt característics i definitoris però a cada nen i nena li afecta d’una manera diferents. Per exemple pot donar-se el cas que en algun nen o nena la afectació es doni més en la lectura i en l’escriptura, o bé que es doni més en la part lectora de velocitat i processament de la informació llegida però en canvi la seva escriptura sigui normalitzada dins del grup d’edat. També cal tenir molt present la comorbiditat, altres símptomes associats a la Dislèxia, així com el dèficit d’atenció i la disortografia o disgrafia.

El que també cal tenir molt present és que la influència de l’escola i l’entorn familiar que envolta al nen dislèxic fa que aquesta es faci més difícil en certes ocasions de tractar doncs ens podem trobar amb una afectació a nivell emocional i bloqueig per l’aprenentatge.

El component emocional és crucial per poder treballar aquest trastorn, és a dir, si tenim un infant amb baixa autoestima, doncs generalment són nens que fan esforços majors que la resta de companys i aconsegueixen resultats desalentadors, fet que afecta també la seguretat i autoconfiança del nen amb les seves possibilitats apareixent en la majoria dels casos la concepció del baix autoconcepte i la frase de “no puc, sóc tonto, no serveixo per estudiar”. Estudis psicològics confirmen que la capacitat intel·lectual i cognitiva dels alumnes dislèxics no es baixa, ans al contrari per regla general són nens i nenes amb un rendiment cognitiu normal-alt, motiu pel qual encara amb més raó els desanima a nivell d’autoestima en veure no compensat tot el seu esforç i capacitat en els resultats obtinguts.

Cada vegada són més també els pediatres que detecten en les seves consultes a partir de somatitzacions en aquests nens i nenes que no expressant-ho verbalment però sí físicament, amaguen una Dislèxia.

Nens i adults dislèctics

Darrera dels nens i nenes dislèxics observo en la majoria dels casos nens cansats, esgotats de fer hores i hores una tasca que els costa un enorme esforç i que a sobre reben inputs negatius constantment, de casa, de l’escola, etc.

Ens trobem infants que abandonen amb facilitat doncs el seu esforç constant no es veu recompensat no només en els resultats acadèmics sinó fins i tot en les expectatives que sobre ells s’han creat.

Molts nens i nenes, sobre tot en edats més juvenils, senten una gran tranquil·litat i consol quan saben el diagnòstic clar, dons els justifica totes les seves mancances i limitacions.

Molts dels adults dislèctics avui dia ni saben que pateixen aquest trastorn, moltes vegades se senten identificats amb les dificultats que presenten els seus fills i filles i la majoria de vegades saben que ho són quan reben el diagnòstic d’aquests últims. Cal dir que el fet de viure en una societat tant tecnològica i on la informació està tant accessible a tothom, cada vegada més som més directors del nostre coneixement i aprenem a buscar i gestionar la informació que se’ns dóna.

Familiars

Darrera un nen o nena que té Dislèxia trobem gairebé sempre una família desesperada i lluitadora. Desesperada perquè abans no ha trobat la resposta al seu problema ha passat per tot un procés d’angoixa i de moltes mans. Sovint són pares que quan arriben a la consulta privada van molt perduts i necessiten algú que els pugui alleugerir  i explicar exactament quina és la problemàtica del seu fill o filla, relativitzant la seva angoixa i desànim per tal de donar llum i confiança. Són pares que sovint venen dels centres amb diagnòstics poc definits  i amb molta manca d’informació i assessorament. En alguns casos fins i tots han passat els cursos i no s’ha pogut fer la valoració diagnòstica per manca de temps o demanda.

Mestres i educadors

Durant els anys que porto treballant en aquest camp em trobo que encara falta molta formació i informació als educadors. En alguns casos fins i tot trobem certa apatia vers conèixer aquest trastorn i la possibilitat de poder-la diagnosticar en un primer inici a l’escola i després a nivell extern.

Però és realment important que els primers detectors que han d’alertar d’aquest trastorn han d’ésser ben clarament els propis docents, qui saben el desenvolupament de cada nen i la seva evolució pel que fa a l’aprenentatge. És crucial un diagnòstic precoç per part del professorat i lògicament un seguiment i evolució per part de la resta de professors que tindrà l’infant al llarg de la seva escolaritat.

Per sort, puc dir amb tota certesa que anem avançant en educació i en l’Educació Inclusiva, doncs cada vegada hi ha més ganes per ajudar a tots els infants en el seu procés acadèmic i escolar. Ara hi ha més formació i informació i l’escola va adaptant-se als nous canvis i models d’ensenyança i aprenentatge, en l’adquisició de nous coneixements, estratègies i tècniques per donar resposta a les necessitats que s’esdevenen.

Com a Pedagoga i Logopeda veig molt necessària la formació constant de tots els formadors i educadors en aquest i altres trastorns que afecten a la població infantil i juvenil en els nostres temps. Com més formació i coneixement millor atenció podrem oferir.

 

Anuncis

Trencant estereotips

Deixa un comentari

20150222_215939Fa uns dies va arribar aquest llibre a les meves mans per casualitat a través d’una molt bona amiga i companya. Resulta que el tema del llibre és la història d’un nen que es diu Oliver i que és un xic especial, però no especial per tenir alguna dificultat com coneixem avui dia no…sinó especial des de un altre punt de vista. És un nen que li apassionen moltes coses, però curiosament no són les coses que com a nen li haurien d’agradar. Perquè els nens, és clar per ser nens cal que juguin a futbol, corrin, juguin a basquet, saltin, .. i bé ell no és res de tot això ni li atrau res de tot això…

A l’Oliver li encanta passejar pel bosc i agafar flors i contemplar la bellesa dels colors del paisatge, a l’Oliver li agrada cantar, dibuixar, pintar i fins i tot ballar. Bé de fet li encanta ballar.

Un dia l’Oliver quan arriba a l’escola es troba a la paret un escrit que posa        ” l’Oliver Button es una nena” a ell és clar això el posa molt trista així que arriba a casa i li diu a la mare i al pare. Els pares li diuen que no en faci cas i que ell ha de fer allò que li agradi, així és que tot decidit l’Oliver diu als pares que vol ballar i vol apuntar-se a dansa. Així és que els pares apunten a l’Oliver a una acadèmia on ell se sent d’allò més feliç i comença a ser dels millors. Un  dia la professora de l’Acadèmia diu als pares que hi ha un concurs de ball i que l’OIiver s’hi podria presentar doncs ho fa molt bé. Arriba el dia del concurs i tot i que l’Oliver ho fa molt bé finalment no aconsegueix de ser el guanyador. Molts nens i nenes de l’escola l’havien anat a veure tal i com la seva professora els havia demanat.

El següent dia que l’Oliver ha d’anar a l’escola, li diu a la mare que no hi vol anar, doncs els nens es riuran d’ell perquè no és com els altres nens i a més no ha pogut guanyar el concurs. Però els pares li diuen que ha d’anar a l’escola i que el més important és que ell faci el que cregui que ha de fer i el faci feliç.

La sorpresa de l’Oliver és que quan arriba a l’escola troba a la paret un escrit que posa ” l’Oliver Button és una estrella”. Els nens havien reconegut el seu talent i per això ara l’Oliver ja estava content de ser com era.

Aquest llibre ens pot servir per fer una reflexió no només els infants sinó també els adults, perquè a vegades els estereotips venen marcats pels adults i en el centre de les famílies encara hi ha perjudicis que cal anar canviant i perquè no trencant. Cal que potenciem els talents dels nostres infants, per què sols així se sentiran feliços i satisfets. Se sentiran estimats i valorats i en definitiva això els ajuda pel seu creixement personal.

Reconèixer els mèrits dels nostres fills és fàcil, és clar, però reconèixer els mèrits que els fan diferents als altres això ja costa més i és aquí on convé fer el canvi.

Les seqüeles del bullying

Deixa un comentari

Em dic Natàlia i tinc 34 anys. Quan feia 8è d’EGB vaig patir bullying. Bé en aquells moments no es coneixia amb aquest nom encara.
El que sí és cert, és que bully_girls_high_resvaig patir durant un curs escolar una experiència que mai oblidaré i que d’alguna forma m’ha marcat tota la vida. El problema del bullying no és només el moment present que s’està vivint sinó el que vindrà després i les seqüeles que aquest deixa en el futur de la persona que pateix l’assetjament. Fent memòria i no és gaire difícil de recordar-ho com he explicat abans, quan jo era més joveneta, en aquella època estava cursant vuitè d’EGB i  recordo que hi havia dos nens a la meva classe, bé de fet més aviat n’era un de sol, que a més havia estat repetidor, que era el lider i el gracioset de la classe i es posava amb altres nens i nenes dient-los coses ofensives i deixant-los en ridícul davant dels seus companys i companyes, jo ho veia malament i em sabia greu però no actuava davant d’aquesta situació. Va arribar un  dia en què vaig passar de ser espectadora a víctima i des de llavors vaig començar a patir les calúmnies i les bromes desagradables que aquest nen em feia i em deia. Com més coses deia més fort i poderós se sentia davant dels seus amics, semblava que disfrutés, mentre que jo cada vegada m’enfonsava més i més. L’assetjament que jo vaig patir tant sols era verbal, mai va arribar a ser físic, no obstant també era igual o més dolorós. Tot eren insults i paraules desagradables primer cap a mi i després de la meva família.  En aquell curs vaig passar moments molt difícils de no voler anar a l’escola, de patir sovint mals de panxa, o mals de cap, qualsevol excusa era bona i vàlida per no anar a l’escola. Sovint arribava a casa i m’entraven ganes de plorar i el pitjor de tot és que em sentia sola, no tenia cap amic o amiga que em recolzés ni a l’escola ni a la classe, semblava que tothom havia desaparegut, jo crec que tenien por que els passés a ells el que jo estava patint, però perquè no em defensaven? El més dur per mi van ser a més d’aquelles acusacions, el sentir-me sola. Vaig començar a jugar sola al pati intentant evitar que em veiessin, necessitava passar desapercebuda. Jo era una nena que m’agradava molt estudiar i la veritat era força bona amb les notes, però aquell curs vaig començar a suspendre, no feia els deures, van començar les notes a l’agenda per avisar als pares de la situació, el meu rendiment i atenció a classe va començar a devallar. I a casa només sentia “t’has d’esforçar més!” Per sort aquell curs va arribar un dia que es va acabar i la meva família em va canviar a una altre escola, bé un institut de fet però en una altre població. Així és que inicialment el problema va desaparèixer aparentment, però com diu la dita “la processó va per dins”  i dins meu semblava que hi havia alguna cosa que m’impedia fer el que volia i el que m’agradava. Els anys van anar passant i sempre m’ha acompanyat un sentiment de culpa i de baixa autoestima vers les coses, sempre he estat pendent del que pensaven o deien les persones del meu voltant i , tot sempre amb un precedent  és clar, per totes aquelles acusacions injustes e infundades, que un dia algú li va venir de gust de dir-me.

Per aquest motius és tan important poder detectar aquests senyals, aquests indicadors, aquests signes d’alerta dels nens i nenes que poden patir aquest tipus acusacions que poden ser conseqüències desastroses per la seva vida futura. Molts nens i nenes, joves i adolescents són víctimes cada dia, d’aquests agressors, persones sense escrúpols i sobretot sense cap mena de sensibilitat i educació, que han trobat en les seves víctimes persones vulnerables i suggestives i han deixat una negativa experiència que per desgràcia els pot marcar la resta de la seva vida. És realment important que escola i família col·laborin conjuntament en la detecció i sobretot en l’atenció i tractament d’aquestes situacions per poder ajudar a aquests nens i nenes a afrontar aquestes experiències i poder posar-hi solució.
Per a la persona que rep l’assetjament sigui verbal o físic el més important es poder-lo explicar, trobar un suport o ajuda per superar la situació i no morir en l’intent, i no és broma dic no morir perquè tots n’estem al corrent que els mitjans de comunicació ens alerten d’alguns joves que no han superat aquestes agressions.  L’afectació de la persona és tant gran que cal fer tot un treball de l’autoestima personal i la construcció personal del jo, des de l’àmbit de la família i si cal de professionals experts.
Voldria afegir un article que l’altre dia vaig llegir que no té deperdició i que seria bo que en féssim reflexió col·lectiva.

2015-02-08_VGomez_LaRazon_Bullying

Assignatura pendent, l’Educació

Deixa un comentari

Sembla que avui dia tothom té dret a opinar sobre educació, discutir, qüestionar, jutjar i criticar sobre què és l’educació,qui educa o fins i tot si es fa bé o no. Però realment sabem el significat d’aquesta paraula i si el sabem, tenim clar qui educa??Jo us plantejo la següent qüestió: Entre aquestes tres paraules : SOCIETAT, FAMÍLIA, ESCOLA, qui educa?? Bé si fas aquesta pregunta a diferents persones de diferents edats te n’adonaràs que no tothom té clara la resposta i que fins i tot hi haurà qui et dirà algun disbarat.

Passem a analitzar quina és la societat que tenim avui dia. Vivim immersos en una societat de consum, que fomenta l’individualisme i en el que imperen els patrons d’estètica fomentats pels mitjans audiovisuals de comunicació, on si no estàs en la ona tecnològica sembla que siguis un analfabet. I la meva qüestió és quina educació podem esperar d’aquesta societat i sobretot i el més important, quins valors??

Passem ara a analitzar la família. Els models de família han anat canviant en el temps hem passat d’un model conservador i convencional en el que l’estil d’educació era basat en l’autoritarisme a un model més aviat permissiu, democràtic, a vegades delegant i fins i tot hiperprotector. Aquests últims models han portat moltes vegades a la falta de valors, responsabilitat, compromís i coherència pel que fa a l’educació.

I finalment passem a analitzar l’escola. Aquesta institució pateix una sobrecàrrega de responsabilitat i està sotmesa a una pressió social  que moltes vegades fa que l’escola se senti desprotegida i sense recursos per afrontar tanta exigència. També esdevé víctima de falta d’autoritat i prestigi, injustament infundats.6a01347ff0d110970c015433ecc044970c-500wi

Després de fer aquest anàlisi, la resposta jo la tinc clara! Ens hem de posar tots les piles i sobretot cal tornar a recuperar el sentit comú. El que no falla és que l’educació és una cosa de tots, i que cal que tots en fem reflexió però si també una cosa cal tenir present és que el pilar fonamental de l’Educació ha de ser la humanitat i això on s’aprèn??

“La verdadera educación consiste en obtener lo mejor de uno mismo. ¿Qué otro libro se puede estudiar mejor que el de la Humanidad?” Mahatma Gandhi (1869-1948) Polític i pensador indi

Estareu d’acord amb mi que el que no s’aprèn a casa, no s’aprèn ni a l’escola ni al carrer. Jo sempre dic que un nen és generós perquè a casa ha apres a compartir, un nen és tolerant perquè a casa ha après a respectar, un nen és comprensiu perquè a casa ha rebut comprensió i un nen és sensible perquè a casa ha rebut amor.

L’escola és quelcom que ens ajuda a conviure i fomenta les habilitats socials, interpersonals i cognitives. També ens dóna els coneixements per desenvolupar-nos a la vida, tot això des dels valors de respecte i companyerisme.

La societat ens ajuda a sentir-nos útils i realitzats,ens aporta cultura, coneixements, tradicions, costums, ciutadania, ….tot allò que ens realitza i ens fa créixer com a persones en la convivència.

Però no hem de perdre el nord i sobretot HEM DE TENIR CLAR QUÈ ÉS I QUÈ FA CADASCÚ per poder educar als nostres infants per un món millor.

La Motxilla de les Emocions

Deixa un comentari

En aquestes línies parlaré d’una motxilla un xic especial, no és una motxilla com les que tots podríem pensar aquella en la que els nens i nenes hi porten cromos, un estoig, pocs o molts llibres, uns quaderns, una agenda, un entrepà mossegat,….no no… aquesta és una motxilla especial.

Aquesta motxilla és una motxilla que està plena d’emocions, sentiments que tots els nens i nenes porten cada dia cap a casa. Emocions que han viscut a l’escola, al pati de l’escola, a l’aula, amb un amic o amiga, amb el pare o la mare, amb una professora b60dc21f2a7daa61c49dc979911413cdo professor…..i que esperen ser compartides amb algú qui els doni TEMPS per ser escoltades. Aquesta motxilla cada dia s’omple i s’omple a cada moment i si no es va buidant finalment es trenca i llavors tot allò que aquell nen o nena necessitava compartir i explicar ja no ho fa, tot caient en la solitud de l’incomprès.

“La inteligencia emocional comienza a desarrollarse en los primeros años. Todos los intercambios sociales que los niños tienen con sus padres, maestros y entre ellos, llevan mensajes emocionales” Daniel Goleman.

Com a mare he fet experiència de buidar cada dia la motxilla amb el meu fill i ha estat una grata sorpresa veure com s’ha anat confiant en mi tots aquells petits èxits, fracassos, il·lusions, disgustos que ha anat visquent dia rera dia en la seva particular i experiència de vida. Cada dia és un nou dia per omplir aquesta motxilla d’emocions i poder-les compartir.

Com a professional dedico uns minuts del meu temps a deixar que els meus alumnes buidin la seva motxilla i comparteixin si més no les seves històries plenes,és clar, d’emocionants capítols en els que ells o elles hi són els protagonistes,  i així fa que es crei un clima de confiança i complicitat que permet treballar molt millor, doncs permet com he dit, buidar aquest pes que a vegades no deixa de ser insuportable i molt feixuc per alguns infants.

“Todo aprendizaje tiene una base emocional” deia Plató.

Val la pena que fem reflexió d’aquestes línies per ajudar-nos els uns als altres a donar-nos i donar-lis aquest temps, que no sempre tenim, però que si el busquem segur que el trobarem i deixeu-me que us digui:  és un Tresor molt valuós.

Hem perdut els Valors?

Deixa un comentari

valores[1]

King, Martin Luther: “Hemos aprendido a volar como los pájaros, a nadar como los peces; pero no hemos aprendido el sencillo arte de vivir como hermanos.”

La pregunta que em plantejo és també,  “perquè és tant important educar en valors o millor dit, per què calen valors a la nostra societat?” Bé la resposta només té dues paraules : convivència i humanitat. El fet de viure amb uns valors de respecte, comprensió, empatia, generositat, justícia, responsabilitat, tolerància,… fa que es doni una bona convivència,ans al contrari ens podem trobar immersos en una jungla on no hi ha límits, ni normes ni en definitiva forma de vida. La convivència és un terme tant senzill que a vegades oblidem com aplicar-lo, és en definitiva, el que ens ajuda a viure en comunitat. Doncs vivim tots en un espai que compartim i per tant cal que el respectem i ens respectem. Parlem d’humanitat, perquè això és el que ens diferencia dels animals, éssers irracionals. L’instint animal caça per menjar i lluita per defensar-se, no pensa en l’altre. Aquesta humanitat consta d’aquests valors que fan que pensem amb els altres, els acceptem, els respectem, els ajudem, els escoltem, els comprenguem i tolerem, això és  en definitiva , el que ens identifica com a persones i no com a animals.

L’ homo Cromanyó tenia un instint animal, caçava per menjar i lluitava per defensar-se o defensar els seus. L’ homo Sapiens en canvi, utilitzava la saviesa per racionalitzar els fets i les situacions i decidir què era millor per ell i pels seus, però sense afectar o atemptar contra els altres, tot desenvolupant destreses i habilitats que cada vegada el convertien en més fort i més intel·ligent. Penso que encara hi ha molts cromanyons al nostre planeta que encara no han evolucionat i és una llàstima, doncs la convivència seria més agradable per tots si actuéssim amb intel·ligència. Els mitjans de comunicació han fet molt de mal i són un llastre per les persones, doncs en ells s’hi reflexa precisament aquesta falta de valors i la poca humanitat d’alguns personatges. Caldria prendre’n responsabilitat social i fins i en alguns casos caldria censurar-los!!

Em quedo amb aquesta magnífica frase de l’actor i productor de cine escocès Sean Connery : “Mi mejor norma social es tratar a todo el mundo igual que quisiera que me trataran a mí.”

Excel·lent norma. Si tots pensem així, de ben segur  que serà fàcil i humana la convivència, cal que recuperem valors essencials!!

Educar en l’espera

Deixa un comentari

esperaLa majoria de nens i nenes d’edats infantils  ja dominen a la perfecció les noves tecnologies doncs han nascut ja a la era digital. Fins i tot ens trobem en casos de nens i nenes de no més de cinc anys, que dominen els tablets, els movils, iphones,  i altres andròmines d’una forma espectacular inclús amb més agilitat i coneixement que els adults.

Això fa que tinguem un generació digitalment avançada i que sens dubte els aportarà molts beneficis i avantatges en un futur. Però com tot, també existeix una part fosca i menys avantatjosa en tot aquest entramat de coneixement. Aquest tipus d’eines ens permeten obtenir de forma tant ràpida i instantània totes aquelles coses que volem en temps i espai real i això fa que persones que encara s’estan formant en maduresa i personalitat aprenguin a que tot és ara i aquí. Aquest aprenentatge no seria del tot correcte, doncs a la vida se’ns presenten situacions que requereixen d’espera. En aquest punt caldria plantejar-nos els adults com incidir-hi de forma pedagògica i educativa.

La societat en la que vivim està plena de situacions que requereixen espera: la cua del supermercat per pagar la compra, la parada de l’autobús esperant que no arriba…, a la sala d’espera esperant que ens atengui el doctor/a, una trucada de telèfon en espera, una trucada de feina que no arriba, etc…. és per aquest motiu que cal anar treballant l’espera, doncs és una premisa que tenim constantment en el nostre dia a dia i que molts nens, no estan aprenent per defecte, doncs estan acostumats al aquí i ara, causat per l’ús i el domini d’aquestes màquines.

Des de la meva experiència personal llanço un crit d’alerta a pares, educadors i mestres, que cal educar en l’espera, en què tot arriba quan és l’hora, però no necessàriament quan nosaltres volem sinó quan ha de ser.

“Quien tiene paciencia, obtendrá lo que desea”  Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista y científico estadounidense.

Older Entries